Publicitat
Publicitat

Dígits i andròmines

Crisi energètica de butxaca

Abans només calia carregar el mòbil cada tres o quatre dies. Ara estem contents si arribem al vespre sense haver de fer-ho. Què ha passat en aquest temps?

El consum d'energia dels telèfons mòbils s'ha multiplicat per tres o per quatre en dos anys. En canvi, la densitat d'energia de les bateries que alimenten els dispositius mòbils només ha augmentat a un ritme mitjà del 5% anual. Aquesta discrepància entre demanda i disponibilitat produeix una pèrdua d'autonomia que, segons els experts, no es resoldrà a curt termini.

L'augment del consum és conseqüència de l'èxit dels smartphones . Abans només trèiem el mòbil de la butxaca per fer i rebre trucades de veu o per enviar i llegir missatges de text. En canvi, amb l'explosió de les aplicacions, els telèfons actuals també són ordinador de butxaca, reproductor musical, càmera de fotos i de vídeo, terminal d'internet i consola de videojocs, de manera que els tenim a la mà molta més estona fent-los servir de manera activa. A més, amb la connexió permanent a la xarxa, els aparells segueixen treballant en segon pla, consultant el correu electrònic o l'activitat en xarxes socials. I cal no oblidar que l'element que consumeix més és la pantalla, i ara acostuma a ser molt més gran que abans.

El consum d'energia d'un smartphone varia segons les condicions ambientals (per exemple, la proximitat a l'antena) però sobretot segons l'ús que en fem. Una mostra: la bateria del nou model E6 de Nokia dóna per a 75 hores escoltant música en MP3, o per a 14 hores parlant, o per a 9 hores veient vídeos, o per a 4,7 hores enregistrant-los.

Una bateria de mòbil de fa cinc anys tenia una capacitat d'uns 1.000 mAh (mil·liampers per hora), mentre que una d'actual de la mateixa mida pot donar entre 1.200 i 1.500 mAh. L'única possibilitat d'augmentar l'autonomia seria optar per bateries més grans, però els consumidors exigim telèfons més petits i més lleugers.

Segons Petri Vuori, director d'energia i alimentació de Nokia, les possibles tecnologies alternatives no ofereixen el rendiment necessari. Hi ha empreses treballant en aplicacions de la nanotecnologia, però sense resultats visibles a mitjà termini. Les cèl·lules de combustible encara produeixen massa escalfor, cosa que les fa inviables per a terminals de butxaca (no així per als ordinadors portàtils i, fins i tot, els tablets , on es disposa de més espai per dissipar-la).

La m ajoria de les bateries actuals per als dispositius mòbils fan servir la tecnologia de ions de liti, que tenen una vida útil d'entre 500 i 1.000 cicles de càrrega. És a dir, entre un any i mig i tres anys de vida a raó d'una càrrega diària. Si tenim en compte que un ús intensiu requereix més d'una càrrega al dia i es considera que la freqüència mitjana de renovació del mòbil és de 18 mesos, hi ha casos en què són discutibles els telèfons sense bateria intercanviable, sobretot per als usuaris que necessiten més d'una bateria perquè viatgen molt o no poden anar carregant el mòbil al llarg del dia. I entra en qüestió el mercat de segona mà per a alguns d'aquests models.

Millorar la càrrega

Descartada la possibilitat d'adoptar bateries més grans, queden dues vies de millora: reduir el consum dels dispositius, mitjançant processadors, memòries, pantalles i ràdios més eficients -de fet, les comunicacions de veu consumeixen ara menys energia que abans- i optimitzar el procés de recàrrega, ara per ara inevitable.

Segons Vuori, en dispositius tan petits són inviables els sistemes que transformen el moviment en energia: funcionen en rellotges de polsera, però un mòbil gasta molta més energia. En canvi, es poden aplicar indirectament: hi ha un carregador de mòbil per a bicicletes que funciona amb una dinamo aplicada a la roda. Però el seu futur és relatiu: fins i tot la ciclista Xina s'està passant en massa a l'automòbil.

L'energia solar tampoc és per ara la solució: en bones condicions, un captador solar que càpiga en un telèfon proporciona entre 40 i 50 mil·liampers, entre 10 i 20 vegades menys que un carregador elèctric convencional. Aquests tampoc són tots iguals: un model dels anomenats ràpids permet tornar a fer servir el mòbil en cosa de dues hores, però n'hi ha que triguen el triple.

El pas següent serà la càrrega per inducció magnètica, que evita haver de connectar físicament el carregador al dispositiu: n'hi ha prou dipositant-lo sobre una superfície especial. Ja hi ha al mercat carregadors d'aquesta mena (vegeu l'ARA del 27 de febrer), però l'impuls definitiu el donarà la normalització, de manera que tots els mòbils es puguin carregar amb tots els carregadors per inducció. En aquest sentit treballen les 84 empreses que formen el Wireless Power Consortium, que promou l'estàndard Qi.

En qualsevol cas, sembla que seguirem condemnats per molt de temps a portar un carregador de mòbil a la butxaca o a tenir-ne un a casa, un al cotxe i un altre a la feina.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT