Quan Mubàrak va tancar Al-Jazira a Egipte, en pocs minuts el món se'n va assabentar. I les xarxes socials van assumir part de l'efecte difusor. Quan Camps va tancar TV3 al País Valencià, Twitter també va encendre's, però l'aplicació Trendsmap demostra que l'ona expansiva del hashtag #sensesenyal es va limitar als Països Catalans. La qual cosa vol dir: a), que efectivament hi ha un espai de comunicació comú, per molt que alguns el vulguin denigrar a la categoria d'entelèquia, i b), que ens segueix faltant com a país una veu al món.
A partir d'aquí, podem rabejar Camps al fang de crítica i recordar-li que la seva mesura -ell que es va autoproclamar "el candidat més recolzat de les democràcies occidentals"- més aviat l'emparenta amb dirigents com els d'Egipte, l'Iran o Veneçuela, que és on es tanquen televisions per motius polítics. Em sembla més estratègic, en canvi, que reflexionem plegats sobre com aconseguir, quan hi hagi el proper atac al català, que l'afer transcendeixi l'estricte àmbit local. Durant anys hem lamentat que els corresponsals dels mitjans tradicionals escrivissin sobre Catalunya des de Madrid. Però a la xarxa, quina és la nostra excusa?
