Publicitat
Publicitat

DÍGITS I ANDRÒMINES

Dades en remull

La resistència a l’aigua i a altres líquids és una prestació cada cop més buscada pels compradors

El telèfon LG G6 i el Sony Xperia XZ Premium, dos dels smartphones estrella del Mobile World Congress per incompareixença del Samsung Galaxy S8, presumeixen, entre altres característiques, de la seva resistència a l’aigua, que permet fer-los servir sota la pluja i no amoïnar-nos per si cauen per accident a la pica de rentar els plats o a la tassa del vàter. El G6 representa l’estrena de LG en aquest segment, en què Sony va ser una de les marques pioneres i en què també trobem Samsung des del Galaxy S5 de l’any 2014 i Apple des dels iPhone 7 del 2016.

La resistència a l’aigua i a altres líquids és una prestació cada cop més buscada pels compradors: la consultora IDC afirma que la incorporaven un 22% dels 100 milions de smartphones venuts l’any passat a Europa, mentre que el 2015 no arribaven ni al 15%. De fet, les vendes de mòbils resistents a l’aigua van augmentar un 45% respecte a l’any anterior, mentre que les de models que no ho són van baixar un 17%. La raó és que els danys causats per líquids són la segona causa més freqüent d’avaria de telèfons mòbils: un 35% del total, només superada per les pantalles trencades. S’estima que només a Europa Occidental s’espatllen cada dia 100.000 telèfons per immersió en aigua i altres fluids, i el cost total d’aquestes reparacions a la nostra regió supera els 10.000 milions d’euros anuals.

Per això els fabricants han anat incorporant carcasses i components dissenyats per evitar l’entrada de cossos i substàncies aliens a l’interior dels aparells. Els connectors són estancs, com també els botons i les safates per instal·lar les targetes SIM i de memòria.

El grau de resistència d’un aparell a l’aigua s’especifica amb la seva categoria IP (sigles d’ ingress protection ), una classificació establerta per la norma IEC 60529 i formada per dues xifres. La primera, que indica el nivell de protecció contra l’entrada d’objectes sòlids, com la pols i la brutícia, acostuma a ser un 6 en els dispositius estancs. La segona depèn del nivell de protecció davant l’entrada d’aigua: si és un 7 l’aparell es pot submergir completament durant 30 minuts fins a un metre de profunditat; el 8, el nivell més alt abans que l’aigua sigui a pressió i a alta temperatura, indica que l’aparell tolera més d’un metre de profunditat. L’iPhone 7 està certificat com a IP67; en canvi, el Galaxy S7 és IP68 perquè pot baixar fins a un metre i mig. Però també és IP68 el Cat S60, un telèfon robust per a aplicacions industrials que suporta tota una hora submergit sota cinc metres d’aigua, tot i que per enfonsar-lo a més de dos metres cal accionar manualment dos commutadors que tapen els altaveus. Fins i tot porta una aplicació per eixugar els altaveus si s’han mullat.

En general, la certificació IP67/68 s’ha d’interpretar com que l’aparell és resistent a l’aigua, però no submergible. No hi ha mòbils comercials de consum pensats per portar-los a nedar o fer submarinisme i fer fotos a sota l’aigua. I les proves de laboratori tampoc reprodueixen els efectes de les substàncies que hi ha a l’aigua, ja sigui la sal del mar o el clor de les piscines.

Centres de dades submarins

Un altre àmbit on la relació entre l’electrònica i l’aigua està canviant són els centres de dades. La potència de procés que s’acumula en aquestes instal·lacions genera tanta escalfor que a Hèlsinki hi ha una empresa d’internet que paga una part de la seva factura elèctrica escalfant amb els servidors l’aigua del circuit tancat de calefacció centralitzada del seu barri. En altres casos, la refrigeració pot arribar a representar la meitat del cost total de l’energia que consumeixen. Imagineu el que això suposa en les immenses naus plenes de servidors que impulsen els serveis de gegants digitals com Amazon, Google i Microsoft. Per aquest motiu, aquestes empreses segueixen les passes de les colònies tèxtils i els molins paperers i tendeixen a instal·lar els centres de dades en latituds fredes i prop de rius, llacs o fins i tot del mar, per tenir a l’abast aigua que puguin fer circular entre els servidors. De fet, un dels centres de dades escandinaus de Google havia sigut abans una fàbrica de paper per a diaris, en una irònica substitució de la informació impresa per la digital.

La fase següent d’aquesta aproximació a l’aigua van ser els servidors flotants. Fa gairebé deu anys que Google va patentar-ne un model, tot i que no consta que l’hagi portat a la pràctica. Situar els centres de dades en plataformes flotants té un altre avantatge potencial: si són en aigües internacionals, els serveis que continguin poden esquivar jurisdiccions que els resultin incòmodes.

Per ara l’aposta més agosarada en matèria de refrigeració són els centres de dades submarins. El projecte Natick de Microsoft Research es basa en el fet que la meitat de la població mundial viu a menys de 100 quilòmetres de distància del mar, de manera que desplegar centres de dades a poca distància de les costes equival a situar les dades més a prop dels llocs on han de ser consumides, en contrast amb els centres de dades rurals instal·lats en ubicacions remotes. Els investigadors de Microsoft han provat el sistema encapsulant uns quants servidors dins d’un cilindre estanc d’acer del qual han extret l’oxigen per reduir al mínim les possibilitats que el contingut s’acabi rovellant, i l’han submergit durant 105 dies a 11 metres de profunditat davant de la costa de San Luis Obispo, a l’oceà Pacífic. Totes les funcions dels servidors es controlen a distància des d’un centre d’operacions en superfície, d’on procedia també l’electricitat que ho feia funcionar tot plegat. Es veu que no han tingut cap problema d’estanquitat, però els organismes marins que van començar a enganxar-se a la superfície exterior en poques hores els van complicar l’intercanvi de calor entre l’interior i l’aigua. De tota manera, els resultats de la prova han sigut tan satisfactoris que Microsoft Research ja prepara un nou cilindre contenidor quatre vegades més llarg i estudia la manera d’alimentar el conjunt amb energia renovable.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT