07/11/2011

Déu, doneu-me paciència, però ja

1 min

Ja fa dos diumenges que Cesc i Perich s'han incorporat a les noves pàgines d'humor d'aquest diari. Impressiona comprovar-ne la vigència: hi ha acudits que semblen fets a mida per a l'actualitat de la setmana. És un mèrit de la intuïció i el talent d'aquests ninotaires genials i alhora un demèrit de la societat, que hi ha temes que no els resol, ens hi hem quedat encallats. A partir de diumenge que ve l'ARA vol recuperar la memòria oral del nostre humor clàssic, amb CDs d'Eugenio, Capri i La Trinca. No és només un atac de nostàlgia, és un exercici terapèutic per afrontar una actualitat tan dura com la d'ara. "Déu meu, doneu-me paciència, però ja", que és un dels acudits cèlebres d'Eugenio, té encara més sentit i més gràcia en la societat de la histèria per la immediatesa. Els monòlegs de Capri, exemple d'enginy del gran mestre, viuen d'un pessimisme murri que encaixa amb els nostres temps. I em moro de ganes de tenir les dues antologies de La Trinca al cotxe, amb la certesa que en els viatges amb nens generaran aquell bon rotllo tan difícil de crear, el que et fa semblar durant una estona una família de les que fan enveja als anuncis. Això sí, comprovar que cançons com la del Far West, la de Catalunya com una tribu d'indis, són tan actuals gairebé seria per plorar. Però com que en la intimitat sí que tenim dret a decidir, decidirem riure.

stats