Dibuixos, paraules i cançons per homenatjar les víctimes de París
Barcelona“Morir i viure, sentir-te a prop ara que ets lluny, però no pas gaire”. Ho cantava ahir Marina Rossell en una sala -l’auditori de l’Institut Francès de Barcelona- on el silenci només l’esquinçava la seva veu, les cordes de la guitarra i el soroll dels llapis i retoladors ferint el paper, empunyats per cinc dibuixants en una taula que hi havia en segon pla. La cantant va escriure aquesta cançó per al seu admirat Georges Moustaki, però la lletra esqueia en l’homenatge que retia Barcelona als disset morts d’aquest gener negre per a França i per a la llibertat d’expressió, en un acte presentat per Albert Om.
Els dibuixants eren José Luis Martín, Lapin, Miguelito Villalba (àlies El chico triste ), Pierre Amoudry i Perico Pastor. Se’ls havia demanat que, mentre durés l’acte, guixessin vinyetes. Les compartirien al final: en moltes, el llapis apareix com a símbol. Un llapis escapçat del qual surt un brot d’esperança. Un llapis amb els colors de la bandera francesa, que sagna pel vermell... “Molts dels que ara s’hi solidaritzen són els que van fer la punyeta a Charlie Hebdo ”, recordava Villalba. “En els últims temps era amb la ultradreta catòlica francesa amb qui tenien més problemes”. Pastor va ensenyar un dels seus dibuixos. Un dels gendarmes morts i el dibuixant Cabu arriben al cel. Educadament, se cedeixen el pas: és un agermanament curiós. Es va parlar de fraternitat, un dels lemes de la República Francesa, que es va repetir unes quantes vegades al llarg del vespre. “La gent que fa això no té ni religió ni idea. Han oblidat que són humans, que són germans. El nostre deure és no oblidar que fins i tot d’ells som germans”, avisava Pastor.
Serrat va pujar a l’escenari i Om va desvelar una confessió feta pel cantant, entre bambolines. “M’ha dit: de joves no volíem ser espanyols. No volíem ser catalans. Volíem ser francesos”. La sala -amb una mitjana d’edat elevada- va assentir amb un riure còmplice. Serrat arrencava a cantar: “Seria fantàstic que res no fos urgent. Anar per la vida sense compliments. Anomenant les coses pel seu nom”. El tema és del 1984, però ja ho fan, algunes cançons, això d’adaptar-se com l’aigua a una nova interpretació, impensable en el moment de ser escrites.
Un altre dels participants va ser Flotats, que va llegir dos fragments d’articles d’Albert Camus publicats el 1944, defensant l’humanisme per sobre de la violència. I va recordar una frase d’un amic seu, pronunciada a través del telèfon, aquell mateix matí: “Riure és el que és propi de l’ésser humà, no pas l’odi”.
L’acte va comptar també amb parlaments del cònsol general de França a Barcelona, Edouard Beslay; el president de la Comunitat Israelita de Barcelona, Uriel Benguigui, i la presidenta de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya, Teresa Carreras. La cerimònia la va cloure Núria de Gispert, que va recordar que Catalunya és “un país d’acollida”, però que, tot i així, cal continuar pensant a millorar “la capacitat d’integració”. I, pel que fa al debat obert sobre la necessitat d’incrementar la seguretat contra el terrorisme, es va mostrar convençuda que és una cosa “que es pot fer sense tocar la llibertat, i això França ho té molt clar, perquè són els valors de la República”.
L’últim que va sonar va ser La marsellesa, l’himne nacional de França, amb el públic dret. Però mentre l’auditori anava buidant-se era de Serrat de qui se sentia, potser, l’eco: “Seria fantàstic [...] que la força no fos la raó”.
