Publicitat
Publicitat

Disparar-se al peu

Un diari és una conversa pública. Ho va dir el 1904 Gabriel Tarde, sociòleg francès. Qui va fer famós, però, aquest concepte és el dramaturg Arthur Miller, el 1961: "A good newspaper, I suppose, is a nation talking to itself ". Un bon diari és el diàleg d'una nació. Per mesurar aquest diàleg tenim eines prou bones, com el CEO. La seva última enquesta constata que, per primer cop, els catalans que votaríem en un referèndum sobre la independència de Catalunya ja som majoria, el 51,1%. Tal com baixa l'aigua, és portada, tant si et fa riure com plorar, tremolar o ballar. Bé. L'únic diari de Madrid " edición Cataluña " que ho duia en primera pàgina és El Mundo , ni que fos amb l'estil soviètic que aplica al que li desagrada. En fi.

Un altre indicador de la conversa pública són els índexs d'audiència de la tele. Els del mateix dia que l'enquesta del CEO diuen que sis de cada deu televidents catalans vam assistir a l'Espanya-Portugal. Em costa d'entendre l'absència a la portada d'un esdeveniment en què s'implica un terç del país, clarament part de la conversa pública, vagis o no amb la roja . És diferent el comportament d'una premsa i de l'altra? Tots amaguen el fet que els sembla que no hauria de passar, que mostra un país que creuen incorrecte. De sobte, xoquem amb la Catalunya real, la contradictòria, la dels indepes que miren la selección a la tele… I les portades només n'ensenyen la meitat.

Recordo la portada de The Independent , anglès i republicà, sobre el casament de Carles d'Anglaterra amb Lady Di. Era plena de petites notícies sota un gran titular: "Altres coses que han passat, per si no te n'havies assabentat". Sense parlar-ne, no van amagar el casament i van entrar amb intel·ligència i incisivament a la conversa pública. És això. Els mitjans han d'estar a l'altura de la conversa pública, no fer-se trampes al solitari.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT