Publicitat
Publicitat

Efectes secundaris no descrits

Hi ha a la xarxa una plaga que encara no havia descobert. La trobareu a YouTube. No són vídeos de casaments. Ni tan sols de comiats de solter/a. És encara molt pitjor: són peticions de mà. De tota mena, per a tots els gustos -sobretot per al mal gust-, en molts països, en diversos idiomes i amb una ensucramenta capaç de provocar un coma diabètic a qualsevol. Algunes d'aquestes filmacions uneixen el dubtós art del lip dub amb el ritual -antic i antiqüat- de demanar a una dona que es casi amb un home. I ja tens tota la família i amics de la desafortunada intentant allò de ballar i caminar alhora mentre fan esforços per seguir amb els llavis la cançoneta romanticota escollida. La noia plora, riu i aguanta el xàfec com pot. I tu penses: "Esclar, pobra, es tem el pitjor". Però no: finalment arriben al final -el vídeo es fa interminable-, apareix l'individu que vol casar-se, fa la petició davant de tota aquella gentada i ella li diu que sí. I contenta! La invasió d'aquesta mena de productes no és que sigui subtil, però en la immensitat de la xarxa et pot passar per alt. Fins que hi ensopegues. Aleshores tens un dia de reminiscències luddistes i penses coses horribles de la xarxa i de qualsevol avenç que posi a les mans de tot déu la possibilitat de muntar-se una pel·lícula sense tenir ni idea de com es fa un guió ni de com es fa anar una càmera ni de com es regula el so ni de quin és el ritme adequat per explicar una història ni de què és el ràcord. I tot plegat tocat pels cànons sentimentals de Hollywood, segons els quals que et proposin casar-te és el súmmum. És com si les noves tecnologies que ens han embadalit per la capacitat de vehicular revoltes tinguessin un efecte secundari no descrit en el prospecte: es veu que, mal administrades, estoven el cervell, estimulen la part més carrinclona de cadascú i les ganes d'exhibir-ho i anul·len el sentit del ridícul.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT