Una de les cantarelles més repetides acríticament pels apòstols del periodisme 2.0 és que la funció del reporter com a testimoni perd sentit perquè qualsevol ciutadà la pot assumir: n'hi ha prou que tingui un mòbil amb càmera. Això amoïna especialment els fotògrafs, que veuen com a moltes empreses de comunicació el pressupost s'ha reduït dràsticament. Per sort, la revolta a Egipte ha demostrat, un cop més, que aquesta noció no és del tot certa i que el fotoperiodisme és encara vigent. Qualsevol gran tema necessita icones i durant tres setmanes els fotògrafs han estat els principals subministradors d'unes estampes que ens han posicionat ràpidament a favor de la revolució. El ciutadà amb mòbil només resulta valuós quan pot enviar una fotografia privilegiada perquè l'atzar el va col·locar al lloc adequat.
Però és en aquesta defensa de l'ofici on hi ha també la contradicció: si el valor testimonial ja no cotitza, la capacitat de crear imatges impactants i que continguin històries és el que salva la professió. No estarem aleshores abandonant el periodisme per capbussar-nos en les arbitràries aigües de la literatura?