Enganxats a la mort que ens repugna

Morts que han estat notícia les últimes setmanes han estattrending topica Twitter, han ocupat els primers llocs en els rànquings del més llegit de les edicions digitals dels diaris i han provocat debat a la xarxa. Steve Jobs, la nena xinesa atropellada i no auxiliada i Gaddafi -executat pels seus enemics de manera incòmoda per als amics occidentals dels rebels- han sacsejat consciències i sentiments. I han provocat una barreja de sensacions i d'opinions. Molts usuaris de la xarxa han xisclat escandalitzats per l'exhibició d'aquestes informacions, pel que consideraven un excés d'imatges o, en el cas de Steve Jobs, per un excés d'atenció. Mentrestant, la xifra del comptador de visites d'aquests continguts no parava de créixer. I va tornar a passar ahir, amb la mort de Marco Simoncelli, aquell noiet a vegades agressiu però que, naturalment, no volíem veure morir i ni ens havia passat pel cap que pogués passar. Aquest vol i dol passa sempre i tornarà a passar. Abans, el doble joc era més ocult: tothom es mirava els diaris i la televisió amb aquestes informacions i després se'n queixava al bar. Participaven en el debat cercles reduïts que no entraven en contacte entre ells: eren petits espetecs que no se sentien des de gaire lluny. Ara, a Facebook, a Twitter, a internet en general, el debat és global, una gran explosió eixordadora cada vegada. No sé si els que hi participen ho fan per esport o si, com a consumidors amb uns drets, tenen la intenció honrada d'influir en el tractament d'aquestes informacions. En tot cas, com a mínim els hem d'escoltar. Però el problema és de mal solucionar perquè la mort, que tant ens espanta i ens repugna, ens atreu en la mateixa mesura. I cada vegada ens atreu la mort de gent més llunyana que sentim propera per l'efecte de les tecnologies, que tot ho acosten i ho popularitzen i ens confonen.