Eurovisió: les coses estan com estan

Mirar el Festival d'Eurovisió és com beure: si ho fas sol a casa és possible que tinguis un problema. És un programa que només té sentit si es veu acompanyat.

Aquesta edició no va ser com les altres. Alemanya (país amfitrió) va donar-li un aire renovat. Van apostar per un trio ben avingut de presentadors que no feien olor de naftalina. Eren divertits i amb capacitat per comunicar. Van arrencar el Festival cantant i ballant amb gràcia. Un inici espectacular i diferent, amb una orquestra a l'estil de Glenn Miller que ho va rebentar tot. Van marcar paquet des del primer minut. Malgrat que les actuacions fossin en la línia de sempre (no tots els països entenen el que vol dir evolucionar ), la posada en escena, el desplegament tècnic i la realització van ser insòlites i espectaculars. El recinte era enorme però càlid i l'escenari canviava totalment en cada actuació. Van mostrar un vídeo accelerat de com havien convertit un estadi de futbol en palau de concerts. Increïble. La realització va ser en tot moment perfecta i moderna. La steadycam fluïa amb lleugeresa entre els participants, no es detectaven l'esquelet ni les trampes d'un muntatge tan espectacular, ni es va caure en el barroquisme que comporta l'abundància de mitjans. Destacable el televisiu decorat en què van col·locar tots els participants durant la votació: una mena d'enorme rusc d'abelles darrere l'escenari. Tot plegat, una feina impecable que va treure part de la caspa que sol tenir el Festival.

L'aposta de José María Íñigo com a narrador, tot i no ser innovadora, va ser molt millor que l'enquistat Uribarri. Menys necessitat de protagonisme, tot i que se li va notar certa decepció en les votacions: " Las cosas están como están ", no parava de repetir a cada puntuació.

Amb el Festival d'Eurovisió d'enguany ha passat com amb els electrodomèstics: si és alemany, molt millor. L'Azerbaidjan, com a propera seu, promet... Ja ho saben: "Les coses estan com estan"...