Fatiga de la sinceritat

Amb tanta sinceritat encara prendrem mal. Cal que moderem els impulsos de sincerar-nos amb tothom i compartir-hi els batecs del nostre cor (m'inspiro en Susanna Tamaro) o d'enfarfegar de candaus i missatgets sentimentals el pont de Vallcarca (m'inspiro en Federico Moccia i en la secció de candaus de la ferreteria Bolíbar, molt ben assortida).

Els famosos no paren de sincerar-se, vulgues no vulgues. De Marujita Díaz, en tinc prou que em canti "Banderita, tú eres roja, banderita, tú eres gualda", no fa falta que em desveli la seva vida privada. Això tant val per a ella com per a Paul Auster, que aquests dies ha davallat dels cels i s'ha encarnat entre nosaltres, a la ciutat de Barcelona. A El matí de Catalunya Ràdio , Auster no s'ha estat d'elogiar el caminar airós i ferm de les barcelonines -molt segures, ha dit llepó-; és intrigant com no s'ha fixat en els caminars sancallosos d'alguns barcelonins, també molt remarcables.

Així publiciten l'austerià Diari d'hivern a Catalunya Ràdio (n'escolto els anuncis com si observés el tritó pirinenc): "Torna el millor Paul Auster. Un itinerari de vida emotiu i sincer". Un cop més, el flagell de la sinceritat. El que espero dels escriptors (des d'Auster a Folch i Torres) és que em despleguin el seu talent, no que m'obrin el seu cor. Tampoc no em convenç gaire el duo format per Auster i Hustved, l'exhibicionisme de les parelles d'escriptors se'm fa irritant i ensopit (tot allò que Sartre deia Castor a Beauvoir, com s'enganyaven, el camembert que gastaven, etc.). A diferència dels mitòmans, que es deleixen per saber més sobre la cortina de la dutxa d'Auster, els apassionats de la literatura sempre preferirem les Falses memòries de Villalonga a unes revelacions emotives i sinceres (fora que siguin escrites per Oscar Wilde). Això és el que intento inculcar a les meves filles.