El Gat Perich viatja en golondrina
BarcelonaEl gremi dels ninotaires no és especialment afí a l’autoritat. No sobta, per tant, que uns quants membres de la comitiva, quan arriben a la seu de RBA on s’entrega el premi Gat Perich, arrufin el nas en veure que l’edifici està envoltat d’uns quants mossos, en la seva modalitat metralleta-en-mà. Però un dels dos premiats és Willem, fundador de la revista Charlie Hebdo, i la presència dels agents serveix com a recordatori que l’humor és una cosa molt seriosa. Ja al vestíbul, el dibuixant intenta esbossar l’estampa del policia amb el subfusell, però el seu inusual model detecta la jugada i fa per amagar-se.
Estampes atípiques així només es veuen en esdeveniments tan inusuals com aquest homenatge a Jaume Perich, mort fa vint anys, que celebra la vigència del seu humor. La gènesi de la trobada arrenca la mateixa nit en què el van enterrar. El seu amic Fer era a Llançà, sopant amb una confraria d’amics. La tristesa se li va instal·lar a la mà, que anava dibuixant distretament un gat rere un altre als tovallons del restaurant. En veure’ls, va proposar instituir un premi que reapareixia ahir després de dos anys d’absència obligada per la crisi. L’altre artífex de la trobada perichòfila és la Raquel, filla de l’humorista i incansable recuperadora del seu llegat.
Més estampes deliciosament atípiques: la comitiva, a les cotxeres del Trambaix. El gerent intenta convèncer les 200 persones que s’hi apleguen de la conveniència de connectar els dos trams de tramvia de la Diagonal. Per arribar-hi, ha calgut travessar una zona sense urbanitzar, vora el barri de la Mina, que ha fet exclamar al Gran Wyoming, l’altre dels premiats: “Així que aquesta és la Barcelona gòtica, eh?” Abans, la comitiva escomet un trajecte en golondrina, des del port fins al Fòrum, ideal per viatjar en l’espai (marítim) però també en el temps (emocional).
El món encertat
Ni els tirants d’ El intermedio ni l’americana de Caiga quien caiga. El Gran Wyoming ha vingut amb camisa verda d’amebes i samarreta dels Who. Accepta inalterable les sol·licituds de foto de tothom. M’explica que hi ha dues Espanyes: la del Perich i la de Mingote. “El Perich era el número u, amb el mèrit afegit de patir moltes més dificultats i haver d’esquivar molt més que els de l’altre equip”, diu. Més tard, quan reculli el seu premi, abundarà en aquesta idea: “Hi ha dues Catalunyes, hi ha dues Espanyes, hi ha dos mons... i nosaltres som al món encertat. El món que frueix i gaudeix. L’altre és el món dels que ens volen fotre la vida enlaire”.
I, després dels premis, un dinar. L’atzar fa seure Willem al meu costat. Parlem de com és possible seguir fent humor no l’endemà de la tragèdia, sinó uns dies més tard, quan la solidaritat ja s’ha retirat. Ell va ser qui va saltar en veure les autoritats fent-se la foto: “Aquells que eren a primera fila, separats de la resta del grup..., aquells no eren pas els nostres amics. A partir de la segona fila. Era allà on els havies de buscar”. Li pregunto si l’atemptat ha alterat la seva manera de treballar. I, per un moment, perd el posat d’avi bonhomiós i es quadra. “Sí: vaig molt més al gra, sóc més directe”.
“A Espanya hi manca sentit de l’humor perquè ha cedit a la gresca. I, per tant, els humoristes seguim estant sota perill de persecució, com el cuc de terra cada cop que el caçador trepitja el prat”, explica Wyoming amb la seva pirotècnica verbal habitual. I, poc després, afegeix un altre comentari, aquest ja molt més concís però igualment encertat: “Perich era el puto amo”.
