Guillermo García Carsí: "Volia que Pocoyó fos entremaliat"
Educatiu "Cantar una cançoneta amb missatge que no convenç és més fàcil, però menys efectiu" Fons "M'agradava que fos blanc, simplifica visualment" Narrador "No volia que fos paternalista"
Guillermo García Carsí, creador del fenomen preescolar Pocoyó , va ser al festival d'animació Toon a Ville, a Sant Cugat, on va parlar de la creació de la sèrie, estrenada al Regne Unit el 2005, i de les claus que n'han fet un èxit internacional.
Quina diferència hi ha entre Pocoyó i altres productes preescolars com els Teletubbies ?
El Pocoyó és una representació més realista d'un nen. Quan ideàvem el personatge els productors no volien que fos entremaliat o anés a la seva. Jo creia que sí que ho havia de ser de vegades, i que havia de mostrar les conseqüències de ser egoista, en lloc de cantar una cançoneta amb missatge que no convenç, la qual cosa és molt més fàcil, però menys efectiva.
Per què Pocoyó transcorre sobre un fons blanc?
A Zinkia, la productora, estaven fent proves amb la il·luminació que s'utilitzaria per a la sèrie. Per defecte, el programa no posava fons, és a dir, quedava blanc. Això em va recordar una sèrie que m'encantava, Los Plastinots , uns personatges de plastilina sobre fons blanc. A part que a mi m'agrada, aquesta possibilitat ens ho donava tot, perquè ressaltava els personatges, i per als nens simplificava molt visualment.
En canvi quan surten a l'espai exterior el fons és l'univers.
En realitat jo volia fer l'univers blanc també, com en El petit príncep , però no em van deixar!
Quin sentit té el barret que du?
No és simplement un ornament: té un funció expressiva. Fa com de celles, i li dóna el posat seriós que volia que tingués. Primer li vaig posar un orinal, però no va ser bona idea.
Per què va vestit de blau?
De vermell semblava un dimoniet, de verd un follet. El blau era el meu preferit perquè era el més neutre. No volia que semblés un pallasset. De fet, la roba sembla un uniforme.
Què aporta el personatge de l'elefanteta Elli?
Havia d'ocupar un espai que la parella Pato-Pocoyó no omplís. El Pocoyó actua sense pensar, el Pato tot el contrari. L'Elli és com una germana gran. Volíem una noia no estereotipada. En un episodi els guionistes li van posar un tutú, i era just el que jo no volia. Però en començar a dibuixar-ho quedava molt graciós, i vaig pensar que l'Elli podia ser grossota, forta i fer peses, però alhora també molt femenina.
Per què Pocoyó té un narrador en veu en off?
Per la Pantera Rosa, que en tenia, i va ser una referència.
Com havia de ser el narrador?
Triar l'Stephen Fry va ser una idea magnífica. Té el punt d'ironia que m'agrada. No volia un narrador paternalista, que tractés el Pocoyó com si fos tonto. M'agradava que la veu en off el subestimés. En una de les primeres proves el Pocoyó té tot de peces esteses i les assenyala, les munta malament i surt una cosa estranya. El narrador li diu que no és bo i que ho llenci. Però el nen ho segueix provant i finalment munta el Pato, li dóna vida. El narrador acaba adonant-se que ha infravalorat el Pocoyó i dissimula. Amb tot, el capítol no es va emetre, perquè tenir el Pato esquarterat no va agradar als productors.
