Publicitat
Publicitat

UN MOMENT... TRINCA

'In fecula feculorum'

Potser, com deia Oscar Wilde, l'humor és la gentilesa de la desesperació. O, com deia Nietzche, l'home pateix tan profundament que ha hagut d'inventar el riure per sobreviure. Cap altra espècie és capaç de canviar penes per somriures a través del sarcasme, i la falta d'humor, per la mateixa raó, ens allunya de ser Homo sapiens per acostar-nos a peixos i tortugues. Els manicomis són plens de gent que es pren a ella mateixa i el món massa seriosament.

La Trinca va omplir de música, sàtira i ironia els matins de diumenge de la meva infància. A través del tocadiscos de casa, aquell trio catxondo cantava la tribu apatxe firmant estatuts amb rostres pàl·lids, el cop d'estat i la dansa més macabra, la trempera matinera o la teoria de l'evolució. Després de quinze mil llunes de dictadura i amb una ressaca esgotadora, les seves cançons van ser un antídot espiritual i catàrtic. Tres tocats de l'ala que amb humor irreverent i mordaç van riure's i ens van fer riure de tot, símptoma que alguna cosa s'havia salvat, malgrat tot.

Avui, emocionada per l'actualitat de les seves cançons, tinc ganes de tornar a entonar fort i feliç allò de "cantem ensumant cara al vent: quina catipén". In secula seculorum o in fecula feculorum. Amén.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT