Publicitat
Publicitat

UN MOMENT... CAPRI

El meu Joan Capri

Diuen que l'humor bo és aquell que té una persona humana al darrere. I el Joan era molt humà. Feia com els grans còmics (Groucho, Woody, Rubianes): explicava el que ens podria passar a tots i que li passava a aquell senyor que era igual que el meu tiet, el meu pare o el veí del quart segona.

Capri era capaç de fer-te riure pelant una taronja, parlant dels fills amb el pobre González o demanant un salvavides per a la seva sogra, "que en fons no era tan mala dona!"

Diuen que amb el temps tothom ha parlat com el Capri. No és veritat: era el Capri que parlava com tothom! Per això era tan proper, tan nostre! Tothom que vol acostar-se al públic d'una o altra manera té tendències caprianes. Diuen que no ha deixat escola, però tots els que ens dediquem a la comunicació en som deixebles.

Podríem parlar de la seva tècnica, de com pronunciava els mots amb aquest sentit tan català de remarcar el que volem dir, de com preparava minuciosament els personatges i les paraules... però només us diré que jo l'he vist plorar de riure, a l'escenari, i d'emoció amb les llàgrimes que li queien cara avall. Les mateixes llàgrimes que devia deixar anar quan va morir, mig cremat, després de més de deu anys d'abandó d'aquell públic i aquella societat que tant havia fet riure.

Més continguts de