30/04/2016

Jordi Maluquer: “Pujol em va cessar per no fer amb l’‘Avui’ el diari que ell volia”

6 min
Jordi Maluquer: “Pujol em va cessar per no fer amb l’‘Avui’ el diari que ell volia”

BarcelonaVa rebutjar la Creu de Sant Jordi perquè estava més còmode entre els que no la tenien. Parla des de la comoditat de no haver de retre comptes. I ens explica com va ser la complexa gestació del diari Avui, que va néixer un 23 d'abril de fa 40 anys.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

L’Avui va aparèixer el Sant Jordi del 1976, però té una prehistòria extensa i interessant.

Jo ja havia sigut detingut pels Fets del Paranimf, per haver editat el diari clandestí dels universitaris. Em van demanar, poca broma, catorze anys de presó, tot i que només vaig complir un mes. Aleshores feia equip amb el Max Cahner i el Ramon Bastardes per fusionar les revistes Germinabit i Serra d’Or. Veient que ja hi havia un mensual, vam pensar que calia tenir un setmanari diferent dels de llavors, que eren només dues o tres persones a la redacció i molts col·laboradors.

Per què no va arribar a sortir?

Havia fundat Premsa Catalana SA i vam demanar permís per fer el setmanari Avui. Un director granadí ens va deixar el seu carnet i comptàvem amb el Juan Marsé. En realitat no era un permís: es demanava la inscripció en el registre d’empreses periodístiques. Però així com ara el Rajoy diu que no, abans senzillament no contestaven. Al cap d’un temps, van nomenar un director general de premsa i, l’endemà que prengués possessió, em tenia a mi a Madrid recordant-li que havíem invertit diners en el projecte. “¡No se preocupe! Antes de quince días va a tener usted una respuesta ”. Mai més en vaig saber res.

Com va reaccionar?

Estàvem enfonsats: sentíem que no érem ningú... Aleshores ja hi havia l’Espar Ticó ficat. “Volem fer un projecte més ambiciós i busquem gent que tingui pes a Madrid”, vam dir, i vaig fundar Catalana de Publicacions. Vam demanar permís llavors per fer la revista El Temps al ministre de torn. Però va passar un any i tampoc no teníem resposta. Els pròcers que teníem al costat ens van tornar a animar a veure el ministre. M’ha quedat gravat el que ens va dir: “Su excelencia está en un momento delicado. Estamos en el quirófano de la transición y no puede entrar ningún microbio”.

També van intentar aliar-se amb Josep Vergés, editor de Destino.

Vam provar de fer L’Observador amb el Vergés, que és qui tenia el nom registrat. Però, quan va anar a Madrid, li van dir que només li donaven el permís si rebaixava el to del Destino, que en aquells moments arribava al màxim que permetia la legalitat. Va renunciar-hi i jo vaig quedar enfonsat, perquè havia dedicat les tardes de sis anys a tot plegat.

Però l’Avui va acabar sortint.

Un dia em trobo el Josep Espar pel carrer i lamentem no haver avançat un pas. “En comptes d’un setmanari, hem de fer un diari”, ens diem. “I farem primer els subscriptors. I quan en tinguem 50.000 anirem a demanar permís. Si no ens el deixen fer, muntarem un enrenou a la plaça Catalunya”.

Aquesta fórmula no és allunyada dels micromecenatges actuals.

La idea ens va ajudar, però també ens va ensorrar. Anàvem pels 33.000 subscriptors i es mor Franco. Sabem que el nou règim ens concedirà el permís per donar una bona imatge. I sí: el 15 de gener ens el concedeixen. Em proposen ser conseller delegat d’edició amb la missió de sortir el dia de Sant Jordi, tres mesos després. Només podíem imprimir a la rotativa del Noticiero, però era molt antiga: el disseny del diari se’n va ressentir, perquè allò ho embrutava tot. Quedava pobre. I no podíem fer arribar el diari als subscriptors amb normalitat: trigàvem fins a deu dies. No s’havia editat mai un diari amb tants subscriptors previs! Però havíem de sortir costés el que costés, no fos cas que ens retiressin el permís. Ja veus tota la família del consell d’administració, nens inclosos, enfaixant diaris. Quan els vam dur a Correus ens van dir que no podien digerir tot allò.

Va ser difícil muntar la redacció?

Alguns van abandonar una posició segura que tenien, com el Josep Playà, l’Andreu Calaf, l’Agustí Pons... Però la majoria van ser gent nova que sí, tenien el títol de periodista, però no havien treballat en un diari. I vam constatar que no hi havia prou nivell de català per escriure sense correctors.

El primer director va ser Josep Faulí, però vostè el va rellevar i va fer el salt de la gestió empresarial a la periodística. Per què?

Quan era conseller delegat, el Faulí em deia: si no t’agrada el que faig, em fas fora. Jo no volia influir en la línia política, però sí amb la supervisió de les seccions o el disseny. Entre que el meu petit esperit de periodista quedava rebotat i que no van ser receptius a la meva proposta per arreglar el problema de la distribució, dimiteixo a l’octubre. Ja us ho fareu, dic, i al cap de dos anys encara hi havia el problema. Ara bé, l’Enric Cirici, el meu successor, va tenir un problema amb el Faulí i el va destituir. Jo encara era al consell i, com que sabien que tenia el títol, em van proposar de director.

Eren, a més, les primeres eleccions democràtiques.

No ho he explicat mai a un periodista, però hi ha una anècdota important. Aquelles eleccions les guanya el Partit Socialista. La majoria de redactors eren molt d’esquerres i volien que poséssim en portada “Han guanyat els socialistes”. Però el diari havia començat amb els paràmetres de donar ales a tot el que fos democràtic i nacionalista... El PSC no era nacionalista, però defensava l’Estatut, que era el punt clau en aquell moment. I vam titular “Ha guanyat Catalunya” imposat contra tothom: tenia moltes penques, en aquell moment! [Riu.] Molts socialistes es van emprenyar, però d’altres, com l’Ernest Lluch, em van felicitar. “Jo el que vull és que es reconegui el PSC com a catalanista”, em va dir.

Repetiria titular amb l’actual PSC?

Si donessin suport a un referèndum, potser sí. Però un referèndum possible, eh?

Diu que la redacció carregava molt a l’esquerra, però la percepció que ha quedat de l’Avui és la d’un diari molt lligat al pujolisme.

És que a mi em va cessar Pujol perquè no feia amb l’Avui el diari que ell creia que s’havia de fer. Mentre vam tenir força pròpia, vam fer un diari molt lliure. En el moment que vam necessitar ajut... El nou va ser Antoni Subirà, casat amb una cosina de Pujol i clarament convergent. Tu veies que hi havia problemes i, de cop, algú d’alguna empresa aportava diners.

Malgrat el final amarg, ¿com recorda els seus anys al diari?

Anys feliços! Però només tenia festa els diumenges. I els altres dies entrava a les onze del matí i sortia a les tres de la matinada. Ens esperàvem que sortís el diari de la impremta. Esperàvem plegats aquella hora i mitja fins que ens donaven el diari. I parlàvem de l’humà i del diví. Jo era el taxi: com que vivia fora de Barcelona, els anava deixant un per un a casa seva.

Va fer el salt a la conselleria de Cultura. Per què ho va acceptar?

El Cahner em va prometre llibertat d’acció i efectivament no hi van interferir. Però alguna en devia fer, perquè al cap de dos anys em van treure cinema i em van posar dansa, que era un àmbit més inofensiu. Després tots els diaris en què he col·laborat m’han derivat cap a la música, no deuen agradar gaire les meves opinions polítiques [riu].

¿L’Avui segueix viu, després de la fusió amb El Punt, més enllà de mantenir el nom a la capçalera?

Seré més dur: jo penso que l’Avui va deixar de ser l’Avui ja fa molt de temps. En menys d’un any, el 1982, va tenir una baixa de 15.000 subscriptors. En l’època del Serrats va anar canviant i ja era un diari clarament convergent. Si almenys tots els militants convergents s’hi haguessin subscrit... però compraven La Vanguardia! Jo em vaig retirar de l’Avui i vaig acabar al consell editorial d’El Punt i com a crític musical. Per ser justos, hem de recordar que El Punt va agafar la compaginació de l’Avui i alguna resta del diari queda, esclar, però pesa més la part d’El Punt. I potser no van tenir prou mà esquerra. Potser l’ARA no hauria sortit si haguessin tingut més mà esquerra: crec que el nacionalisme barceloní es va rebel·lar contra el nacionalisme gironí.

I quan va ser de Planeta i Godó? Per primer cop tenia al darrere no una sinó dues empreses fortes.

És que aquesta etapa jo l’he vist confusa, perquè es va canviar molt de director. I el nom de l’Avui, que l’havia registrat jo i l’havia regalat a Premsa Catalana, la Generalitat el va valorar llavors en 20 milions de pessetes. Vaig fer poc negoci! Mai vaig tenir gaire confiança que Planeta i La Vanguardia l’entomessin gaire temps. I quan vaig veure la solució d’El Punt, vaig pensar que aniria bé la fusió. Els d’El Punt estan contents.

stats