Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Julia Cagé: “Els mitjans no han de tenir pèrdues però tampoc guanys del 20%”

economista especialitzada en mitjans de comunicació

Visita Barcelona per fer-hi una conferència al CCCB en què lliga la democratització dels mitjans amb la salvació d’Europa dels populismes. Defensa canviar el model de propietat de les empreses informatives perquè passin a estar controlades pels mateixos periodistes i lectors.

En el seu llibre es declara optimista, però el títol és Salvar los me- dios de comunicación , que suggereix amenaça i extinció. D’on li ve la confiança?

Hi ha una crisi important. Ha caigut la publicitat, es venen menys diaris, les notícies falses triomfen... Però estic convençuda que hi ha camins per sortir-se’n i al llibre en proposo un: crear mitjans sota la fórmula d’empreses sense ànim de lucre, una nova figura jurídica. Si produeixes informació, que és un bé públic, el focus ha de ser maximitzar-ne la qualitat, no pas els beneficis. L’amenaça principal sobre el periodisme és que les redaccions s’han encongit per estalviar: cal revertir aquesta situació.

Com?

Assegurant la independència dels periodistes. I, per aconseguir-ho, cal que els lectors i els periodistes mateixos siguin els amos dels mitjans.

La seva proposta no parla de fundació sinó d’empresa i, per tant, accepta inversors externs.

Si cal demanar diners a accionistes, aleshores s’ha de limitar el seu dret de vot. Com més inversió, més capacitat de decisió, però no de manera directament proporcional. I remarco el condicional, perquè potser no calen els inversors. He participat en algunes campanyes de crowdfunding per a mitjans, i totes han sortit bé: la gent té ganes de pagar per informació independent.

La inversió per fundar un mitjà de comunicació sol ser forta i requereix alguns anys de pèrdues. Com es menja això sense capital extern?

Amb periodistes i lectors potser no es recullen prou diners, d’acord. Però l’estat podria crear un banc públic i prestar diners als mèdia a un 0% d’interès en tres anys. Això afavoriria la creació de mitjans, sense haver de trobar el milionari de torn.

Com convencerà els inversors que aportin més capital, si això no els fa guanyar més poder?

És el bastó i la pastanaga. I la pastanaga és òbvia: una reducció d’impostos que els compensi. L’estat ha de ser més eficient amb els seus ajuts al sector. Hi ha moltes maneres: traient l’IVA, afavorint la contractació dels periodistes amb descomptes fiscals... Si produeixes un bé públic, l’estat pot decidir que només tens accés als avantatges si t’aculls a aquesta fórmula d’empresa de comunicació sense ànim de lucre.

¿No és naïf creure que l’estat afavorirà el sector de la comunicació sense exigir contrapartides?

Ens fan falta normes clares i transparents. La mesura de suprimir l’IVA, per exemple, tracta tots els diaris per igual. Doncs hem de fer el mateix amb el banc públic. No ha de poder triar a qui ajuda i a qui no. Pot estar establert, per exemple, que presti el triple del que lectors i periodistes aportin. Però té raó que cal protegir també els mitjans de la ingerència política. I sé que això és un problema a Espanya.

El repartiment de la publicitat institucional no es fa seguint criteris proporcionals a la tirada.

Els mitjans funcionarien millor si es pogués prescindir d’anuncis institucionals. A l’Argentina, els diaris amb més anuncis eren els que menys cobrien la corrupció.

En tot cas, ¿això de voler ser alhora empresa i fundació és possible? ¿No està intentant casar el millor de dos mons radicalment antitètics?

El candidat socialista a les eleccions franceses, Benoît Hamon, si guanya al maig, crearà aquesta figura societària. Ho du al programa. He treballat amb els seus advocats i, des del punt de vista jurídic, és un canvi simple. I sobre la compatibilitat... de fet, Google i moltes altres empreses ja tenen aquest doble tipus d’accions, amb dret de vot o sense. És qüestió de voluntat política.

¿La idea que els inversors són dolents per se i els periodistes bons no és maniquea?

No dono tot el poder als periodistes, precisament perquè no soc tan ingènua. Vull que hi hagi un poder repartit i equilibrat entre periodistes, lectors i inversors. I és cert que alguns milionaris que han invertit en diaris realment semblen gent maca i intel·ligent, com Xavier Niel de Le Monde. Hi ha propietaris que protegeixen la independència dels seus mitjans perquè saben que si perden la confiança dels lectors es queden en res. Però no podem confiar en la bona o mala sort de trobar un tipus bo o un cretí: tot plegat és massa important per jugar-se-la. Puc ser superoptimista i creure que Bezos, el fundador d’Amazon i nou amo del Washington Post, és un tipus legal. Hi ha posat molts diners i no intervé en els continguts. Però, si mires el diari, ara ja no cobreixen assumptes de comerç electrònic. No per censura sinó per autocensura.

¿Un model amb el poder tan repartit és compatible amb un lideratge clar, com necessiten els mitjans?

Hem de distingir entre el lideratge editorial i el de gestió. Si parlem de poder en el consell d’administració, s’hauria de limitat a mantenir quatre o sis reunions a l’any, per prendre les grans decisions i donar orientacions.

I el director? ¿Amb el seu model tindria més poder o menys?

Almenys n’ha de tenir tant com ara. La idea és que estigui més protegit d’intervencions externes al diari. No serà una relació entre un periodista director i un milionari, cara a cara, sinó una relació entre un director i un consell d’administració coral, que pren decisions més genèriques. La intervenció de la plantilla en la gestió és positiva. A Alemanya, on no tenen precisament un problema de productivitat, entre un terç i la meitat dels membres dels consells d’administració són treballadors. De fet, els estudis demostren que, quan empoderes els assalariats, puja la productivitat.

Parlem del producte. Un dels problemes és la pressió per produir notícies virals però banals.

Per això el meu model no se centra en els beneficis. Els mitjans no han de tenir pèrdues, però tampoc guanys del 20%. Perquè si es maximitza el benefici s’acaba produint aquest tipus d’informació. Ara ho veiem també amb l’auge de les webs que només fan notícies falses, perquè són un bon negoci.

El benefici no té per què ser necessàriament perjudicial.

A finals dels 70 i principis dels 80, grans mitjans dels Estats Units van sortir a borsa. Els seus beneficis van pujar a l’acte. Però no pas perquè ingressessin més, sinó perquè retallaven despeses i les redaccions es van encongir. Tot, per voler ser més profitosos i satisfer els accionistes.

Alguns d’aquests mitjans que s’han banalitzat no lluiten pel 20% de marge comercial, sinó per la supervivència. A vegades has de fer coses comercials però banals per poder pagar investigacions deficitàries.

La bona notícia, entre cometes, és que ara veiem una gran caiguda de la publicitat. I això vol dir que, al capdavall, els mitjans no poden fer diners proveint contingut banal per atraure clics. Molta gent va creure que la solució era la massa: de notícies i de lectors. Però ara veiem que molts clics no són necessàriament molts diners. La millor via de fer diners són les subscripcions. Que només s’aconsegueixen fent informació de qualitat. Al New York Times ja no publiquen notícies breus d’actualitat: només pengen temes elaborats. El Times anglès va fer una cosa similar i va deixar d’actualitzar la web constantment. Ara només ho fa tres cops al dia.

¿Els periodistes som només víctimes de la crisi? Algun paper actiu hi devem haver tingut...

Durant massa temps els periodistes van considerar que no havien de preocupar-se del model de negoci. És una cosa que em sobta, ja des dels temps en què estudiava a l’escola de periodisme: que no donessin prou assignatures sobre l’economia dels mitjans i la comunicació. O que no s’ensenyi a llegir un balanç. Hi ha d’haver una barrera entre la redacció i l’àrea comercial. Però, per a un equilibri òptim, els periodistes han de saber com es fan els diners, sobretot ara que molts periodistes creen nous mitjans.

¿Creu que Trump i altres extremismes poden fer recuperar als periodistes l’orgull per la professió, després d’uns anys de certa apatia?

Això ja està passant a França, davant l’amenaça que al maig arribi l’extrema dreta al poder. Els periodistes estan perduts sobre com han de procedir. Hem vist com el Guardian, i altres, van intentar desconstruir el Brexit, sense èxit. Amb Trump ha passat el mateix. Però encara hi ha massa periodistes que creuen que n’hi ha prou fent un article que desmunti les fal·làcies d’un polític però que no es preocupen d’arribar al lector. “Si el públic és estúpid i no llegeix, no és el meu problema”, diuen. Doncs no: has d’entendre per què no estan compartint la teva història. Jo faig classes a la universitat. Si tots els meus alumnes suspenguessin, hauria d’admetre que alguna cosa he estat fent malament jo.

I a l’esquerra? Ha estudiat el moviment derivat del 15-M. ¿Hi ha respecte per la llibertat de premsa en aquest flanc?

És complicat... De moment, Podem és respectuós amb els mitjans. En canvi, a França, constato que l’extrema esquerra és igualment hostil. Són temps complicats. Només cal veure com Trump i els seus se senten lliures d’atacar els periodistes com mai s’havia fet. És de bojos. S’ha de trobar una manera de protestar. A Espanya, s’ha d’empoderar els ciutadans. La gent hauria de sortir més al carrer per escàndols com la llei mordassa.

Més continguts de