Publicitat
Publicitat

DOCUMENTAL

L’assistència sexual surt de l’armari

El ‘Sense ficció’ dóna llum als serveis perquè persones amb discapacitat accedeixin a la sexualitat

“Sóc una persona. Vull estimar i ser estimat”, afirma amb contundència el Jesús. Ell, que pateix diverses malformacions i es desplaça en cadira de rodes, és el primer testimoni de Jo també vull sexe!, un reportatge del Sense ficció de TV3 que posa sobre la taula l’existència de serveis d’assistència sexual per a les persones amb discapacitat funcional o intel·lectual. Els primers passos del Jesús com a usuari d’aquest servei exerceixen de fil conductor del documental, que està dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis i s’estrena avui a les deu de la nit.

Llegeix aquí 'Sexe i discapacitat, doble tabú', publicat a l'ARA el març del 2014L’assistència sexual és en terra de ningú a Espanya. No està reconeguda com una professió i, per tant, no està regulada, però tampoc està prohibida. Es tracta d’una activitat laboral que es mou en el terreny de l’alegalitat, mentre que en altres països d’Europa és una feina reconeguda i legal. En alguns casos, fins i tot, està subvencionada per l’estat. Jo també vull sexe! fa d’altaveu d’algunes persones que l’exerceixen i d’altres que en són usuàries per mostrar com aquest servei, encara emergent a Catalunya, pot suposar l’única manera d’accedir a la sexualitat per a la gent amb discapacitat. “Vam trobar-nos amb aquest tema fa tres anys, quan estàvem elaborant  un reportatge sobre gent afectada per la poliomielitis durant el franquisme. Aleshores era una qüestió molt incipient”, explica Ricard Belis. Des del seu punt de vista, el documental “arriba en el moment oportú”, perquè “tant els treballadors com els usuaris de l’assistència sexual volen explicar la seva situació i sortir de l’armari”.

El reportatge del Sense ficció recull les reclamacions de les persones amb discapacitat per poder viure amb plenitud els seus drets sexuals. Alguns relaten que els cuidadors no volen assumir les tasques dels assistents sexuals i lamenten que de vegades l’entorn els negui l’accés a la sexualitat a través d’acompanyants íntims i eròtics, que sí que ofereixen aquest servei. D’altres confessen que han descobert el sexe gràcies a l’assistència sexual i que l’experiència els ha ajudat a agafar seguretat i a guanyar autoestima, alhora que demanen que la societat obri la ment. “ He de pagar perquè toquin el meu cos. I des que ho faig em sento molt bé, és com una teràpia”, afirma la Inmaculada Hernández, que és usuària del servei. El documental també mostra com, en algunes situacions, els familiars més propers són els que opten per buscar una assistència sexual per als seus parents. “Hi ha hagut mares que han masturbat els fills abans de buscar-los una assistent. Jo ho respecto, però per a mi és anormal”, diu Montse Salat, que va contractar una assistent sexual per al seu fill, que té problemes de mobilitat causades per un coma profund.

Els assistents sexuals també exposen les seves motivacions i reflexions al reportatge, on deixen clar que no fan voluntariat però que ajuden les persones amb discapacitat a tenir sexualitat. Ruth Raventós, que es dedica a oferir aquests serveis, explica que “a aquests cossos els canvien, els renten, els asseuen en una cadira però mai són abraçats ni tocats” i assenyala que a ella li inspiren “tendresa i amor” i li donen “una lliçó de vida”. Entre els assistents i els clients sovint hi ha associacions sense ànim de lucre com Tandem Team que els posen en contacte sense rebre cap remuneració econòmica a canvi.

Dues visions sobre l’assistència

De la mateixa manera que el documental aplega testimonis amb discapacitats diverses, també exposa les opinions de col·lectius que estan a favor de l’assistència sexual però que la conceben des de punts de vista diferents. “Tandem Team entén que els acompanyants no són només les mans de l’usuari, sinó que també poden practicar sexe junts. Altres col·lectius, com els impulsors del documental Yes, we fuck!, veuen l’assistent sexual com una persona que només ajuda l’usuari a accedir al propi cos”, matisa Belis, que subratlla que al reportatge han intentat plasmar les dues visions.

A Jo també vull sexe! hi apareixen tres escenes en què els usuaris i els assistents sexuals inicien el servei. “Són escenes reals pactades amb els protagonistes. Ells ens van dir fins on volien arribar amb les càmeres al davant, després nosaltres ens vam retirar discretament”, explica el codirector del documental. Aquestes tres escenes són, segons Belis, “el punt més delicat del reportatge, perquè era un terreny que no havíem explorat mai, però creiem que s’havia de mostrar”.

Malgrat que el Sense ficció s’enfronta a “dos tabús”, la sexualitat i la discapacitat, i aborda qüestions que formen part de la vida íntima dels testimonis, el codirector del documental destaca que “ha sigut sorprenentment fàcil” trobar gent que volgués explicar la seva experiència a la televisió. “Hem conegut gent amb moltes ganes de parlar. Per a nosaltres, donar-los veu era un deure professional”, diu Belis.

Més continguts de