L’atzarosa vida d’un fracàs mediàtic del pujolisme
BarcelonaOna Catalana naixia l’Onze de Setembre del 2000 fruit de la voluntat de l’últim govern Pujol per dotar el país de dues emissores privades generalistes, quan Catalunya Ràdio era líder indiscutible del dial català. Una de les concessions va ser atorgada al Grupo Godó, que va impulsar la marca RAC1. L’altra va ser concedida a un grup d’empresaris, entre els quals hi ha la família Daurella -propietaris de Cobega, l’embotelladora espanyola de Coca-Cola- associada amb el Grup Zeta. Josep Puigbó va ser el primer director de la nova oferta radiofònica, que va fitxar Josep Cuní com a presentador del programa estrella: el matinal.
Només va durar un any, però, l’alegria a l’hora de rebre les dades d’audiència: el 2001 Ona Catalana assolia els 59.000 oients, mentre que la seva competidora es quedava en 35.000. Però l’any següent, tot i créixer fins als 74.000 seguidors, veia com RAC1 iniciava un ascens meteòric, que començava amb 76.000 fidels el 2002 i s’elevava temporada rere temporada. El 2004 quedava palès que l’emissora no aixecava el seu sostre: els 38.000 oients que li atorgava l’EGM empal·lidien al costat dels 158.000 que ja tenia RAC1. El duel de les privades estava sentenciat. I tenia un clar guanyador.
A més, les relacions dels accionistes d’Ona distaven de ser cordials, fins al punt que Zeta se’n va desvincular l’any 2002, després de presentar una querella contra dos dels administradors de l’emissora -Bartomeu Espadalé i Jordi Martí- per presumpta falsedat en document mercantil, estafa i diversos delictes societaris. Els Daurella es van convertir en accionistes de referència de la ràdio, que va seguir emetent fins al 22 d’abril del 2007, any en què va tancar amb 14.000 oients, el seu mínim històric (mentre RAC1 s’enfilava ja pels 313.000).
Arriba aleshores el torn de Prisa, que compra la majoria de freqüències per impulsar-hi la marca Ona FM. En un primer moment, la graella es munta amb continguts dispersos: esports, humor, sexe... L’audiència va respondre molt tímidament i, dos anys després de l’adquisició, només s’havia aconseguit reunir una mitjana de 32.000 seguidors diaris: massa pocs, tot i estar sota el paraigua protector de la SER.
L’any 2009 emprèn un nou canvi de rumb: un estudi de mercat recomana centrar-se en un únic tipus de contingut i és aleshores quan neix el lema “Ona FM, esports i diversió”. L’audiència comença a respondre, gràcies a programes com el despertador Fora de joc, de Xavi Rodríguez, que empeny l’emissora fins als 80.000 oients, una xifra que empata amb el seu màxim històric. Però les relacions d’Ona FM amb la matriu de la SER no són fàcils: des de la primera marca del grup es pressiona per optimitzar les dades d’audiència a favor seu. Comencen a caure algunes freqüències d’Ona FM a comarques, que passen a emetre la SER. I, en la confecció de l’estudi d’audiències, és la SER qui s’adjudica, arbitràriament, la majoria dels oients d’aquells programes compartits, que se senten alhora a les dues antenes. El juny del 2012 la SER força el tancament de la marca, en un moment relativament dolç d’audiència, però de màximes tensions pressupostàries en el si del grup Prisa. Els treballadors temporals se’n van al carrer i la resta de la plantilla s’integra a Ràdio Barcelona o SER Catalunya. Comença un silenci que ara es trenca amb aquest tímid quart intent.
