Jordi Tardà pertanyia a l’estirp indomable dels apassionats. Va convertir la gran afició de la seva vida en l’exercici tenaç d’una professió que estimava i exercia sempre amb vocació d’encomanar la seva passió. Hi ha una generació de periodistes musicals que han construït una manera de pensar i viure el rock: Joaquín Luqui, Diego Manrique, Carlos Tena, Àngel Casas, Jordi Estadella, Constantino Romero... i Tardà, esclar. Va ser capaç d’esdevenir una veu rellevant, amb el seu programa històric de Catalunya Ràdio i mil iniciatives més. Tant o més que la música, li agradava Tintin, de qui era un col·leccionista voraç. Devia lamentar que, a més a més d’escoltar els esgarips de la Castafiore, el periodista i el seu amic Haddock en alguna de les seves últimes aventures no es deixessin caure per un concert de rock. Dels Stones, si no és massa demanar.
