M'agrada que em faci aquesta pregunta

Quan l'entrevistat ja sap les preguntes per avançat, notes aquell automatisme en les respostes, tan ben construïdes, sense titubejos, amb aquell aplom de pega i mastega que dóna la certesa que cap pregunta el trasbalsarà o el desconcertarà perquè s'ha après totes les respostes, com quan anava a La Salle Bonanova i s'aprenia de cor la taula dels elements químics, amb el seu molibdè, el seu criptó i el seu manganès. Una entrevista grinyola quan les preguntes es responen amb més rapidesa i soltura que, durant el sopar posterior, aquella del cambrer -tot un clàssic de l'hostaleria catalana- que fa: "Els senyors, de postres què voldran?"

D'una entrevista en premsa, vull que m'aclareixin si s'ha respost per escrit o de viva veu (si és de morta veu és quan ens hi adormim). Per escrit, sovint més que respostes són capítols sencers de Las ruinas de mi convento (un novel·lot d'èxit esclatant que va fer les delícies dels nostres besavis, cosa que els no deixa en gaire bon lloc). Però sobretot vull saber si l'entrevistat ja coneixia o no les preguntes, per evitar aquesta sensació de frau i d'exercici mediocre de l'Actor's Studio.

Als mitjans, quan un entrevistat no aixeca ni una cella en cap moment vol dir que ha tingut damunt la taula -o amb un imant a la nevera, o falcant una taula- la llista de preguntes. Estaria bé que el periodista ens ho advertís: "L'entrevista que em disposo a fer a Pau-Pere Berenguera (quin honor, tindre'l aquí), ell ja la coneix de fa dies, hem pactat totes les preguntes i s'ha preparat les respostes (o l'hi han preparat uns assessors esforçats), encara que fingirem que no és així, per donar-hi una mica d'emoció. El senyor Berenguera farà veure que el sorprenc i jo faré la comèdia del periodisme independent. Potser ens permetrem alguna petita broma amable fora del guió. O un estossec".