Límit
L’Eldar Faber ja no se’n surt. Anar darrere d’algú pel supermercat per omplir el carret amb els mateixos productes, triar la pel·lícula amb la cua més llarga de la multisala o comprar el mateix diari que l’últim client del quiosc només li serveix per dissimular. Des que l’angoixa d’escollir s’ha convertit en un malson, proporcional a la transcendència de la decisió, no sap com fer-s’ho per semblar segur de si mateix. Perdut enmig d’un excés de possibilitats, qualsevol elecció li resulta insuportable, plena de conseqüències imprevisibles o de mals presagis. La por d’equivocar-se el paralitza. L’Eldar Faber tendeix cada cop més a la inacció o a deixar-se dur per l’atzar. Com plàncton sotmès al flux de la marea. La seva existència es torna incoherent i desmanegada. Sovint, des de la finestra o pel carrer, es troba espiant l’efecte de la gravetat sobre la pols o les fulles dels arbres. Perquè, si hagués de fer-se entendre, és la imatge que utilitzaria per explicar la seva situació.
Reflex
L’home que l’Eldar Faber ha triat com a model no té res d’especial. Potser només una aparença de falsedat. Com si no fos ell mateix. Com si un apuntador invisible regís les inflexions del seu paper. L’Eldar Faber l’ha escollit després de molt buscar. Una munió de rostres i converses. Amics i familiars, companys d’escola i de feina, veïns i coneguts. Perquè no tothom serveix per fer de mirall. Durant setmanes, amb la precisió de qui ha trobat un pretext per actuar, l’Eldar Faber el segueix a tot arreu. N’escorcolla els ressorts imprescindibles: la lògica interna dels actes, l’entramat professional i familiar, els hàbits i els gustos. Per apoderar-se’n. Perquè l’Eldar Faber, amb les coordenades de l’home sense res d’especial, pot habilitar la seva vida sense prendre decisions. Sap quina feina ha de buscar, com ha de ser la dona que necessita, quants fills ha de tenir i els seus noms, on viure i on passar les vacances, com omplir els llargs vespres de cada dia i els desèrtics caps de setmana, com comportar-se a cada moment. Durant anys, l’estratègia funciona. L’Eldar Faber s’oblida de la mecànica de les opcions. En té prou de controlar de tant en tant l’home sense res d’especial per actualitzar la situació. Canviar de cotxe, buscar-se una amant o grimpar a la feina ja no li plantegen cap problema. Se sent segur com mai.
Fatalitat
L’Eldar Faber llegeix la notícia al diari. A la fotografia que l’acompanya, l’home sense res d’especial, amb un gest insuficient de les mans emmanillades, s’intenta amagar dels periodistes i dels curiosos que l’escridassen. Malgrat la manca de detalls sobre les circumstàncies del crim, tot apunta a un mòbil passional. L’Eldar Faber pensa que hauria pogut escriure un reportatge més aclaridor. Sense tantes vaguetats intranscendents, ja que coneix els mecanismes emocionals de l’home sense res d’especial millor que ningú. Perquè també són els seus. I una desolació premonitòria, inhòspita com la silueta de guix d’un cadàver, li regira l’estómac. Un ofec neuràlgic. Li agradaria estar sol per decidir què ha de fer. Per desxifrar la lletra petita del que l’espera. Però no sap com desempallegar-se de l’home que, des de fa setmanes, el segueix a tot arreu amb una càmera fotogràfica.
