Publicitat
Publicitat

EL RASTRE TELEVISIU D'UN GENI

La figura del pintor segueix interessant 62 anys després del primer documental

El Miró mediàtic: l'autoafirmació tranquil·la

A banda d'una extensíssima obra, Joan Miró també ha deixat una traça audiovisual important. Sis dècades d'entrevistes i documentals permeten copsar-lo des d'un angle diferent i entendre'l millor.

Assegut al bell mig del seu estudi, envoltat de teles i en un balancí auster i fràgil, que serveix de metàfora de la pròpia austeritat i fragilitat del pintor. Joan Miró té 85 anys i TVE l'homenatja dedicant-li tres episodis consecutius de Trazos , el programa dedicat a l'art de l'aleshores monopolística TVE. Són tres hores d'entrevista, amanides amb testimonis d'amics, experts, coneguts i familiars, en les quals Miró aprofita per establir una autoafirmació tranquil·la del seu art, el somriure sovint als llavis. "El meu objectiu principal és la llibertat. Pictòrica però també humana", conta Miró. "La meva obra sempre ha estat molt combatuda, i encara ho és, afortunadament. Això em dóna una violència per expressar-me i per dir a la gent: «Aquest sóc jo, i prou»".

La delicadesa de la seva ossada contrasta amb la vivacitat de les respostes, la lluïssor celeste dels ulls i el nervi a les mans, ossudes però encara prolífiques (fins al punt que dibuixa en directe un cartell per a la careta del programa).

Miró es mostra humil i no escatima elogis a tot el que l'ha influït, sigui un professor oblidat de l'escola Galí, els indrets on aprèn a combregar amb la natura o els pintors que l'han precedit. Quan Paloma Chamorro, l'entrevistadora, li demana si se sent fruit de l'esperit català, ell corregeix la metàfora: "No un esperit: sóc com un arbre. Estic profundament arrelat a la meva terra". I aprofita per celebrar el ressorgiment de la catalanitat, que segueix "amb gran esperança i gran alegria". Som a l'any 1978 i encara falta més d'un any per a l'Estatut d'Autonomia. RTVE s'està adaptant encara a la democràcia, es passa de puntetes pel capítol de la repressió franquista però, d'altra banda, alguns entrevistats responen en català i se'ls dobla al castellà.

David Fernández Miró, nét del pintor, permet endinsar-se en la intimitat de l'esfera familiar: "Parla sempre amb absoluta tendresa del que estima i amb ràbia del que li molesta" i revela que l'última paraula que el pintor assegurava que volia dir era: "Merda!" Altres testimonis il·lustres que desgranen aspectes de la seva vida són Maria del Mar Bonet, Raimon, Xavier Rubert de Ventós, Josep Lluís Sert i Alexandre Cirici Pellicer.

Català-Roca i Portabella el filmen

El primer documental sobre Joan Miró data del 1949. Europa viu una postguerra i el gènere està en alça. Jean Aurel, Jean-Claude Sée i Guylbeaux filmen un curtmetratge sobre Miró de 12 minuts (en blanc i negre i pel·lícules de 16 mm). El degoteig serà des d'aleshores constant, amb alguns cims com els reportatges que firmen Bouchard ( Around and about Miró , 1955) i Penrose ( Theatre of dreams , 1978, disponible en DVD). Un període especialment intens serà el bienni 1968-1969, gràcies a les retrospectives àmplies que es van dedicar al pintor.

A Catalunya, Francesc Català-Roca serà un dels fotògrafs que el filmarà més vegades. Ja l'any 1956 va documentar la creació dels murals de la Unesco. Després vindrien fins a sis curtmetratges i documentals més, durant la dècada dels setanta, principalment. També Pere Portabella, de l'anomenada Escola de Barcelona, va aproximar la seva càmera a l'univers del pintor. En una ocasió va filmar-lo entrevistat per ell mateix i Carles Santos, i Miró va deixar anar una de les seves cites més recordades: "Sóc un home normal, però quan treballo em llanço al buit".

En motiu de la present exposició, s'ha renovat l'interès per la figura de Miró. La BBC va produir un extens reportatge, de més d'una hora de durada, en el qual s'oferia una guia de la mostra que ara arriba a Barcelona. La principal novetat és que en aquesta ocasió es reivindica el Miró més polític, compromès i combatiu. També se l'enquadra sense embuts dins de la cultura catalana i catalanista.

L'arxiu de TV3

A l'arxiu del 3alacarta es poden trobar una trentena de referències mironianes. Les dues més significatives són el programa El meu avi , que recull el testimoni de Joan Punyet i Miró (que desgrana anècdotes com el dia que el pintor li va robar una joguina). I també el documental Joan Miró, l'home que va capgirar la pintura , de l'any 2005.

Un altre document no excessivament conegut però que aporta nous angles és una notícia a l'entorn del crític d'art i amic de l'artista Jacques Dupin. Quan es completi la digitalització del fons de TV3 també hi haurà el programa especial que es va emetre el dia de Sant Esteve del 1983, tot just quan el pintor acabava de morir. Va ser la primera vegada que TV3 -creada aquell mateix any- emetia una monografia dedicada a un personatge il·lustre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT