Publicitat
Publicitat

CRÍTICA XARXES

Nacho, Buenafuente i els miratges

La mort d'una persona jove és gairebé antibiològica: no és científic, però és així com ho vivim els no-científics. Ho trobem contra natura i injust, encara que la natura tingui perfectament integrada la mort d'exemplars joves de totes les espècies i que no tingui res a veure amb la justícia. És un sentiment indiscutit que la gent jove no hauria de morir i quan passa es fa insuportable, per això és fàcil que d'aquest sentiment col·lectiu n'acabin sortint onades que arrosseguen tothom, vulgues no vulgues, en un intent de catarsi col·lectiva. I les xarxes socials són el terreny més ben adobat perquè creixin aquests fenòmens. Ha passat aquest cap de setmana amb la campanya #vaportiNacho. El que anys enrere hauria tingut dificultats per anar més enllà de la premsa local, ara arriba ràpidament a persones que (potser) tenen al seu abast fer realitat el desig col·lectiu. Si el hashtag en qüestió té èxit, es fa difícil fer veure que no l'has vist. I la gent, commoguda, no té manies i apel·la directament a qui creu que pot fer-hi alguna cosa. Andreu Buenafuente, molt actiu a Twitter, no tenia escapatòria. L'hi havien demanat obertament i havia de moure's per #vaportiNacho si no volia semblar fred i sense sentiments. La seva sortida va ser ficar-hi pel mig un altre famós, Manel Fuentes. Fuentes coneix Bruce Springsteen, i Buenafuente va anunciar al món que havia demanat al seu col·lega que intentés aconseguir l'objectiu: que el Boss dediqués una cançó a Nacho, el fan mallorquí mort d'un tumor que ja no podia anar al concert de Madrid. Escric això hores abans del concert i no sé si s'haurà aconseguit la fita, que semblava assolible. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és l'estrany miratge que generen les xarxes: per aquestes petites coses que toquen la fibra, sembla que posin al mateix sac rics i pobres, anònims i famosos. Ho sembla.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT