Publicitat
Publicitat

Dígits i andròmines

No em toquis el que no sona

La música es grava cada vegada millor, però s'escolta cada cop pitjor. Els punts febles són als dos extrems de la cadena d'audició

L a majoria de les cançons en format MP3 sonen fatal. No ho dic només jo. L'excantant de Dire Straits, Mark Knopfler, ja se'n queixava fa més de 10 anys. I Neil Young, que no es caracteritza per un so precisament net -és considerat el precursor del grunge -, reclamava públicament fa unes setmanes que es reconsideri tot l'ecosistema de consum de música digital: "Hem de rescatar aquest art que practiquem des de fa 50 anys; vivim en l'era digital, però la qualitat de la música no millora, sinó que s'ha degradat".

Young, esclar, no es refereix a la qualitat de les cançons ni a la de la seva interpretació, que són i sempre seran opinables. El músic canadenc parla de la nostra manera d'escoltar-les, que la digitalització i la portabilitat que se'n deriva han anat deteriorant, malgrat que la tecnologia de producció i enregistrament no ha deixat de millorar. En poques paraules, la música s'enregistra millor que mai però s'escolta pitjor: els músics fan servir instruments, equips i instal·lacions de gamma alta per produir un material que acabarà sent consumit amb els altaveus de sobretaula d'un ordinador o, pitjor encara, amb el minúscul altaveu d'un telèfon mòbil, l'equivalent actual del transistor de piles.

La discussió sobre els mèrits de la música en format digital arrenca als anys 80, amb el naixement del disc compacte. Des d'aleshores persisteix un reducte d'audiòfils que prefereixen el disc de vinil al CD perquè, diuen, proporciona un so més natural -un d'ells, ves per on, era Steve Jobs, impulsor de l'iPod-. Acostumen a coincidir amb els partidaris de l'electrònica de vàlvules per sobre de la de transistors i són els últims practicants de l'autèntica alta fidelitat, un concepte també força devaluat: la majoria dels consumidors de música només n'escolten la versió enllaunada -o en directe, però igualment amplificada-, de manera que no poden valorar si és o no fidel a un original que desconeixen.

La pèrdua de qualitat de la música enregistrada es va agreujar fa uns quinze anys, amb l'arribada i la popularització de l'MP3 i altres formats similars que afegeixen a la digitalització de la música original un procés de compressió per obtenir fitxers més compactes, fàcils de carregar en dispositius mòbils de capacitat limitada i, més endavant, fàcils de transmetre per les xarxes. Les cançons digitalitzades i convertides a MP3 perden pel camí bona part de la informació original i, amb escasses excepcions, suposen renunciar a la qualitat en favor de la comoditat.

El problema és que, tal com s'escolten, tampoc no es nota gaire. Fa 30 anys, el mitjà principal d'audició musical en moltes llars era un equip de so, més o menys modest, però ara són els altaveus dels ordinadors, els reproductors portàtils i els telèfons mòbils. En el primer cas, les lleis de la física fan impossible gaudir de la música amb prou volum sonor i contingut de sons greus perquè són massa petits i fets amb materials poc neutres. En el segon, parlem d'un altaveu encara més petit o, pitjor, d'uns auriculars, que poques vegades ofereixen prou qualitat, sense comptar que generalment la música s'enregistra per ser escoltada amb altaveus.

Fins i tot quan els consumidors disposen d'un equip de certa qualitat, l'esforç pot quedar neutralitzat per la decoració: a moltes llars hi ha altaveus perfectament acceptables -la regla d'or seria dedicar a aquest component almenys la meitat del pressupost total de l'equip, sigui quin sigui- però mal instal·lats. Recordeu que les dues caixes acústiques haurien d'estar orientades cap a l'oient, amb els respectius altaveus d'aguts a l'alçada de l'oïda, i amb una distància entre elles d'un metre per cada metre i mig que les separi del punt des d'on les escolteu. I tingueu també en compte que la posició pot fer variar completament el so: un altaveu contra la paret sona tres decibels més alt en les freqüències baixes, en un racó (dues parets) ho fa sis decibels més alt, i en una cantonada (tres parets) ho fa nou decibels més alt. Però això no és necessàriament bo, perquè aquest reforç dels greus més aviat embruta l'audició. Abans de canviar d'altaveus, experimenteu amb la seva col·locació. Segur que us sorprendreu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT