País difuminat
Com si tingués aigua a l'orella, em rebota contra el timpà una idea de Bru de Sala dita a El matí de Catalunya Ràdio : que Bajo escucha (avís als enrotllats: és The wire ) tracta la realitat dels Estats Units, la corrupció política i policial, mentre que "La Riera no parla de res". Que no ens il·lustra sobre la corrupció catalana (en el cas molt improbable que n'hi hagués). Ja Sant Climent, on se situa La Riera, és una vila costanera inventada per no aixecar suspicàcies i polèmiques (també s'haurien pogut inventar el nom del mar, per evitar que els pescadors s'ofenguessin). És cert, la ficció televisiva catalana tendeix a la inconcreció.
En una sèrie de TV3, els guionistes no podem fer referència a ningú viu, a res que hagi dit o fet, perquè podria morir tot d'una, quedar-se incapacitat, enfollir, ofendre un polític, un bisbe o la presidenta de l'Institut de la Dona, cremar una bandera o declarar en públic que mai més no tornarà a posar els peus a Igualada, amb gran disgust per part dels igualadins, que no s'ho esperaven. I el capítol on apareixeria el seu nom resultaria inconvenient o desfasat.
Perquè m'entenguin, i només són dos exemples, no es poden citar els cèlebres "Si ens llevem ben d'hora" de Guardiola (podria fer-se del Madrid) ni "Si abans no peta tot" d'Artur Mas (si petés tot, la rèplica quedaria desfasada, tot i que no hi faria res perquè els espectadors hauríem emigrat). Com menys referències concretes, millor. A tot estirar, admeten "alt i prim, parent d'en Bufa" perquè és un fanaler barceloní del XIX que fa malves.
A Poble Nou el pèrfid Ricard convidava la Rosa al Liceu i, en incendiar-se el temple operístic, vam haver de retocar els guions i facturar-los cap al Palau de la Música. No hauríem tingut cap maldecap si haguessin escoltat un disc de pedra a la gramola de la benemèrita tieta Victòria.
