Pàrvuls, idiotes, faltats

Digui'm ingenu. M'ha sobtat la virulència de la premsa espanyola contra la decisió del Parlament de Catalunya sobre el pacte fiscal. Tant el que apunta amb precisió de Tomahawk com els més grollers i brètols. Avui, però, no escriuré d'això, sinó de la cobertura d'un dels temes estrella del que queda d'any: la reforma de la llei de l'avortament. El ministre de la cosa vol tornar al sistema de supòsits, que va ser substituït per l'actual de terminis. També ha dit que la malformació del fetus no serà un d'aquests supòsits. Bé. Ja ho veurem. De moment, però, prepari's. Vénen drames esgarrifosos. Dilluns passat, La Razón va posar a portada un noi maquíssim, saníssim i simpatiquíssim que la ginecòloga havia recomanat avortar perquè venia malformat. Titular: " Por su derecho a la vida ". Contraatacava dijous El País amb una senyora que havia enterrat un fill de set mesos, mort per atròfia congènita. Ella hauria avortat si ho hagués sabut abans. Titular: " Es inconcebible [sic] que Gallardón fuerce a pasar por este dolor ".

Pretendre que s'informa d'alguna cosa recorrent als casos més extrems és manipular la gent. Al marge que pel que fa a casos terribles els uns i els altres sempre quedaran empatats, es tracta d'històries tan viscerals i emocionals com marginals. No expliquen gran cosa -fora d'aquella experiència concreta, intransferible- i deixen les persones xocades, indefenses per pensar. L'impacte d'aquests reportatges és tan visceral que tenen l'efecte de traslladar el tema fora del cervell, a regions on el seny no funciona bé. Ho trobo un abús, una comèdia o tot plegat, i amb això es procura que les persones pensin com vol el periodista i no com a elles els sembli amb les dades a la mà. És pornografia, sensacionalisme. És tractar la gent de pàrvuls, idiotes o faltats.

Almenys que no en diguin periodisme, sisplau.