Però ¿aquest mòbil no era meu?
De l'aparell que porteu a la butxaca ja no n'hauríem de dir telèfon , una denominació que va quedant obsoleta per moments. L'any passat la quantitat de persones que fan servir el mòbil per comunicar-se amb serveis de dades (SMS, MMS i internet) va superar la dels que l'utilitzen per parlar. En un futur, les operadores ingressaran més pels bits d'internet mòbil que pels minuts de veu. I els aparells ja s'estan convertint, sobretot, en terminals de la gran xarxa global, amb tots els seus avantatges i inconvenients.
La setmana passada la firma de seguretat informàtica Symantec va descobrir que milions de smartphones Android han estat infectats per un troià, un programari maliciós que pot rebre ordres d'un servidor remot, transmetre-li les dades del telèfon i mostrar publicitat no desitjada a la pantalla. Els afectats són els que van descarregar algun dels tretze jocs que contenen el troià, disponibles al catàleg Android Market oficial de Google, que presumeix de la manca de supervisió de les aplicacions que ofereix. Un model oposat al que practica Apple en l'App Store, en què qualsevol aplicació sospitosa és retirada sense contemplacions, com van comprovar fa unes setmanes els usuaris de WhatsApp.
Però els smartphones no són els únics mòbils que poden acabar sotmesos als designis d'altri. Ara hem començat a saber que els cossos de policia europeus envien cada mes centenars de milers de missatges SMS invisibles que, combinats amb la triangulació entre antenes que les companyies els faciliten per ordre judicial, serveixen per rastrejar la posició del mòbil de les persones investigades. Aquests missatges, que esquiven la protecció del secret de les comunicacions precisament perquè són buits, fins i tot poden forçar el consum de bateria de l'aparell per deixar incomunicat el seu usuari. Digne del Jack Bauer de 24 .
