Publicitat
Publicitat

Petita catarsi vigatana

"A vui tenim aquí una comunitat unida per veure un episodi horrorós". Albert Om s'adreça d'aquesta manera al miler de persones que omplen el Teatre Atlàntida de Vic. Hi ha els protagonistes del documental, els familiars i també les forces vives de la ciutat. Hi ha una sensació compartida que l'acte catalitzarà una petita catarsi vigatana, després que la ciutat es bolqués en les víctimes de l'atemptat durant les hores posteriors i estigués en un silenci, no sempre fàcil d'interpretar, els últims vint anys.

Joaquim Berrocal és cunyat de dues de les víctimes i un dels oncles que va cuidar l'Anna, la nena que va perdre els pares amb l'explosió quan només tenia 22 mesos. "L'homenatge que es va fer va ser irrisori i vergonyós", explica minuts abans de la projecció, en referència al sobri acte que es va celebrar el 2009 -divuit anys després de la tragèdia- i del qual en queda una placa amb un missatge lacònic dedicat "a totes les víctimes del terrorisme". L'expectativa que el documental ajudi a posar algunes coses a lloc és evident.

A la banda dels polítics, la prevenció és més gran. Pere Girbau, l'alcalde d'aleshores, comença a respondre a les preguntes d'aquest diari però de seguida demana d'ajornar-les per quan hagi pogut veure el documental. Josep Maria Vila d'Abadal, l'alcalde actual, de seguida defensa la resposta de Vic: "La ciutat va complir en el seu dia". El personal de sala alerta que cal ocupar els seients. S'apaguen els llums.

Després de gairebé una hora, es viu un moment tens: el silenci que ha presidit la projecció es manté mentre apareixen els últims títols dels crèdits amb els noms de les víctimes mortals. Finalment, esclaten els aplaudiments -la metàfora del dolor que es manifesta en retard és evident-, el focus il·lumina la platea, en què Albert Om s'ha apropat a les butaques on hi ha els familiars dels morts.

De nou al vestíbul, però ara amb el documental ja vist, el públic xerra distès, però encara hi ha cicatrius obertes. Pere Tordera -avui fotògraf de l'ARA-, que va captar una de les instantànies més famoses de l'atemptat, s'acosta a José Gálvez Barragán, el guàrdia civil a qui va fer el retrat mentre, ensangonat, fugia de la caserna amb la filla d'un company en braços. No s'han vist des d'aleshores i Barragán encara se sent incòmode en el seu paper d'icona involuntària. L'intercanvi de paraules entre el fotògraf i l'agent és breu. Hi ha una disculpa implícitament acceptada que es manifesta en un copet de comprensió a l'esquena per la no sempre grata feina del periodista gràfic. Però de seguida gira cua i marxa, aclaparat, cap a un anonimat ja impossible.

Més continguts de