Publicitat
Publicitat

Opinió

Pujol, una baula de la cadena

Segurament, quan un Jordi Pujol tot just sortit de l'adolescència va conèixer uns singulars amics dels seus pares, els Tennenbaum, i a través d'ells va començar a interessar-se i tenir simpatia pel món jueu, per la història del moviment sionista i per la construcció -aquell any 1947, a punt de culminar- d'un estat nacional jueu a Palestina, no sabia que la seva empatia instintiva envers els jueus i el sionisme connectava de ple amb les millors tradicions del catalanisme anterior a la Guerra Civil.

En efecte, partint del filosemitisme que les esquerres republicanes catalanes i espanyoles havien manifestat des de finals del segle XIX (en especial, al voltant de l'afer Dreyfus), i trencant amb les actituds més aviat reticents del catalanisme conservador (Cambó, per exemple) durant el primer quart del noucents, des del 1926 i fins al 1939 el bo i millor del catalanisme republicà i progressista (Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i Virgili, Carles Rahola, Joan Alavedra, Jaume Aiguader, Carles Soldevila, Josep Carner…) va mostrar un suport sense reserves als jueus discriminats i cada cop més perseguits a Europa, i una simpatia plena de complicitat davant el procés de creació de la nova societat jueva a Palestina, procés que ja començava a topar amb l'hostilitat dels àrabs.

El jove historiador Joan Pérez i Ventayol ho ha documentat exhaustivament en un llibre recent que recomano i que es titula L'exemple dels jueus.

La posició del MSC i del PSUC

D'altra banda, i per molt que aleshores ell tampoc no ho sabés, Pujol no estava sol entre els catalans del 1947-48 en l'admiració i el suport moral als sis-cents mil jueus de Palestina que lluitaven per tenir una pàtria lliure.

Des de l'exili francès, la premsa del Moviment Socialista de Catalunya s'expressava amb els mateixos termes. Des del mateix exili l'òrgan del PSUC (ho han llegit bé, del PSUC) Lluita glossava "el voleiar de la bandera de l'estrella de David", i posava als núvols "el patriotisme i la decidida voluntat d'independència del poble jueu, més forts que no pas els canons i els avions de l'imperialisme".

Durant les dècades posteriors, molts altres noms rellevants de la cultura i la vida cívica catalanes (des de Josep Pla fins a Maurici Serrahima) han donat continuïtat al filosemitisme i al filoisraelisme al nostre país. A pesar dels canvis històrics, i també de les estridències de la demagògia, és una cadena que no s'ha trencat mai.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT