Publicitat
Publicitat

Riure per no plorar

Si hi ha una cosa que escampa Twitter és el suposat sentit de l'humor del personal. Tots els aspirants frustrats a sortir en programes de l'estil d' El club de la comedia ja no s'han de fer els acudits a sobre. Ja no s'han de conformar a entretenir i/o torturar els companys de feina amb els seus acudits: ara, a més de continuar fent això, poden compartir la seva inspiració amb el món sencer. Per això ens obsequien de tant en tant, sovint les tardes de diumenge, amb meravelles com ara la #guerracivildetwitter. Com us podeu imaginar, cadascú interpreta la proposta a la seva manera i en fa el que li dóna la gana: ataca Justin Bieber -es veu que aviat serà obligatori per llei fer un tuit al dia sobre Bieber-, crea onomatopeies -RTTTTTTTTTTT, RTTTTTTTT, RTTTTTTTTTTT- o s'empesca meravelles com ara "A la #guerracivildetwitter em posaré al bàndol de Chuck Norris" o "M'agradaria que en el futur, a classe d'història s'estudiés la #GuerraCivildeTwitter". Per ser justos, s'ha d'admetre que de tant en tant apareix una punta d'enginy que et fa somriure: " Supongo que en lugar de echarnos al monte haremos grupos en Facebook ", "Les cançons de Bebe han estat declarades oficialment armes de destrucció massiva" o "El més trist de la #guerracivildetwitter seran les pel·lícules que en faran d'aquí 40 anys". Però tot plegat és riure per no plorar, perquè mentre hi havia aquesta competició d'acudits se sabia, també a través de Twitter, una notícia real que ens connectava amb cruesa amb les conseqüències de la Guerra Civil real, que es van arrossegar fins al 1975 i vés a saber si fins més enllà. El tuit en qüestió ens posava davant dels nassos la imatge que ens recorda que moltes coses encara no s'han paït: una alcaldessa -del PP, però alcaldessa elegida pel poble, al capdavall- homenatjava Carrero Blanco sota la pluja. Encara no fa gràcia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT