El 1984 va començar oficialment la meva vida social. Era el primer any que presentava els nous Telenotícies de la nova TV3 i, de sobte, em van començar a caure invitacions d'un munt de locals que desconeixia. Fins aleshores la meva vida nocturna havia estat d'una altra mena, la típica d'un jove universitari progre. Però va ser posar-me davant de les càmeres i se'm van obrir les portes d'uns establiments o molt més sòrdids o molt més sofisticats del que jo estava acostumat. Una vegada, un relacions públiques pesat em va abraçar, em va dir Kike i em va comentar que en aquella discoteca hi havia un, segons ell, íntim amic meu, l'Eugenio. L'Eugenio! Jo no l'havia vist mai en persona, però, com tothom, sabia els seus acudits i els repetia amb el seu deix. Sol, assegut en un sofà, s'estava ell, amb una beguda llarga al davant, envoltat de fum, vestit de negre i sec com un bacallà. Molt educadament ens vam donar la mà, vaig seure al seu costat i vaig intentar mantenir-hi conversa. Res, no vaig arrencar-li gaire cosa més que dos o tres "mmmm" i un parell de "i tant...". Al cap d'una estona, ell se'n va anar i jo em vaig quedar sol pensant si aquella situació no havia format part, en definitiva, d'un acudit del mateix Eugenio.
