"[Es viu millor sense l'Anna Tarrés?] Jo la veritat és que estic molt a gust": Ona Carbonell a 'El convidat', en 10 frases
La nedadora de l'equip estatal de sincronitzada ha estat l'amfitriona d'Albert Om en el programa emès aquest diumenge
Barcelona1. Passo cada dia 6 o 8 hores al CAR [Centre d'Alt Rendiment, a Sant Cugat del Vallès]. Un mes abans de la competició, 10 o 11 hores al CAR, 8 o 9 de les quals a l’aigua. Fa 15 anys que ho faig. És la vida de l’esportista. Hi ha moments que ho engegaries tot a la merda, però després la recompensa és molt gran.
2. El 2008 quan em vaig quedar fora dels Jocs de Pequín va ser un moment molt dur. Gairebé ho deixo. Era menor d’edat, però havia participat en tots els campionats. Gairebé havia deixat els estudis. Cada nit sortia de l’entrenament plorant de tant sacrifici i una setmana abans em diuen que no vaig als Jocs. Quan les veia a la tele durant els Jocs, des de Menorca, cada dia plorava.
3. [A. O.: "Es viu millor sense l’Anna Tarrés?"] O. C.: "Jo la veritat és que estic molt a gust". Tenim un equip de treball molt bo. Hi ha moltes noies joves, estem fent un canvi generacional que havia de passar en algun moment. Treballem molt dur, hi ha molta exigència dins de l’aigua, però treballant com a equip i molt contenta.
4. Estic a punt per ser la número 1 del món psicològicament. Físicament, em queda una mica, però tinc clar que vull lluitar per intentar-ho i sé que el cap és molt important en un esport i el cap m’ho ha donat tot, la capacitat de sacrifici... Si no arribo a ser la número 1 del món, em quedaré tranquil·la si he donat tot el que podia donar. Hi ha molta rivalitat, la competició serà dura i difícil, però això és el bonic de l’esport.
5. Tots els esports que no són a l'aigua em van malament. No ho sap ningú. Sóc esportista d’elit, però em donen una pilota o corro fora de l’aigua i sóc molt maldestra. Però la sincro és art, i a mi l’art sempre m’ha cridat l’atenció. Tot el que sigui ballet, dansa, òpera... tot el que sigui art m’interessa. Per això estudio disseny de moda, per la part creativa, que també té la sincro, amb les coreografies.
6. Quan acabi aquesta etapa de la meva vida, la de la sincro, que encara em queden anys, l’únic que tinc claríssim que no faré d'entrenadora de sincro. A mi m’agrada estar dins de l’aigua. Admiro molt les entrenadores, però jo no tinc fusta per ser-ho.
7. Els meus millors moments amb la sincro estarien entre els Jocs de Londres i el Mundial de Barcelona, que va ser molt especial. El moment en què em vaig tirar a la piscina al Palau Sant Jordi per fer la final del solo amb la música de Freddie Mercury i Montserrat Caballé va ser com si tot s’hagués ajuntat perquè fos un moment molt especial.
8. La nit abans d’una final costa dormir, pels nervis. Treballo amb psicòlegs per intentar estar menys nerviosa cada vegada. Els primers campionats fins i tot vomitava. Després vaig aprendre que els nervis et poden ajudar perquè et donen aquella adrenalina però també et poden fer fer errades. Els has de tenir com a amics, no com a enemics.
9. Els esportistes som uns privilegiats. La crisi també ha arribat al món de l’esport, però altra gent ho està passant molt pitjor. Tinc molts amics joves que no troben feina i que són molt vàlids. I gent gran que la treuen de casa i que passa gana. Crec que hi ha algun error en el sistema. S’ha de fer alguna cosa perquè això es pugui canviar.
10. Sóc ambiciosa; si no no seria on sóc. I ser ambiciós és positiu fins a cert punt; si et passes és dolent, com tot.
