Tres lliçons per a tots d’una disculpa inèdita

BarcelonaLa carta de disculpa que va enviar el director d’'El País' als subscriptors que s’han donat de baixa per l’hostilitat del diari amb Pedro Sánchez, més enllà d’evidenciar la crisi d’identitat d’un diari senyer d’una època, conté reflexions útils per al conjunt de la professió periodística. N’assenyalo tres.

1. Quan es va reunir amb el Comitè Professional d''El País', content que el debat va durar un minut, Caño deia que la línia editorial era només responsabilitat seva. Però la carta de disculpa demostra que això ja no és així, en el negoci de la comunicació. Primera lliçó, doncs: el director té l'última paraula, esclar, però un diari en què la línia editorial causi incomoditat als seus periodistes –i als seus lectors!– ho té molt magre per ingressar en el futur.

2. Enarborar banderes de renovació digital resulta hipòcrita si no assumeixes quina és la primera lliçó d'humilitat que ens dóna internet als periodistes: el nostre lloc com a emissor ja no és dalt d'una torre d'ivori inaccessible. Som –amb sort i dura feina– al centre d'una comunitat en xarxa, on cada nòdul pot ser un emissor. I on els lectors consulten altres fonts d'informació, incloent-hi les que ens fiscalitzen. És com la pràctica aquesta d'alguns diaris de no citar la competència: ha deixat de ser absurda per resultar ridícula. Segona lliçó: treballem per a lectors més informats i exigents que mai.

3. La disculpa només és per als qui han sol·licitat la baixa? La resta de lectors del diari no mereix unes paraules similars? Si el to dels editorials no ha estat l'adequat per als qui marxen del diari, tampoc ho és per als qui s'hi queden. Tercera lliçó: una disculpa que no sigui prou oberta, per la porta del darrere, pot acabar sent contraproduent perquè demostra que no et creus els dos punts anteriors.