Mirant el meu TL ahir al migdia -en un intent inútil de distreure'm i superar la fúria contra el coi de marató que bloquejava Barcelona- vaig ensopegar, precisament, amb personatges que piulaven amb entusiasme les suposades virtuts de l'esdeveniment. N'hi havia que s'explicaven l'un a l'altre, a Twitter, com els havia anat. "I per què no es truquen i s'ho expliquen?", se'm va escapar. Quina mania de comparar les noves maneres de comunicar-se amb les velles, com si les antigues fossin necessàriament millors! Fins i tot per nostàlgia hauríem de celebrar l'esclat de les xarxes socials i els ginys que ens permeten escriure'ns a tothora en lloc de trucar-nos. Mai havíem escrit tant com ara i amb tanta disciplina. Els xats i els microblogs ens estimulen i ens obliguen a sintetitzar, ens fan aprendre l'art del matís en poques paraules si no volem malentesos. Molta gent que fa 25 anys no hauria escrit mai res ara descobreix de manera natural les possibilitats del llenguatge escrit per comunicar emocions. Xatejar i tuitejar no ens faran perdre l'escriure i és compatible amb el fet que professionals i artistes continuïn produint textos més llargs i elaborats. Què més volem?
