Twitter: per molts anys i un desig

Es veu que ahir Twitter feia 6 anys. Aniversari feliç, per tant, d'una criatura que ens ha canviat la vida, com diu la gent que fan totes les criatures (déu me'n guard de comprovar-ho personalment). Per molts anys, perquè realment aquest coi d'eina de microblogging ens ha capgirat la vida... a molts. Tant, que potser ens pensem que la vida ara és diferent. I no n'és, de diferent, però sí que es gestiona d'una manera diferent en molts àmbits. Per exemple: Twitter ha complicat/facilitat la vida als periodistes, obligats a viure a un ritme molt més ràpid i a parar atenció a moltes fonts noves, a decidir si les hem de valorar o les hem d'obviar segons els casos. Però sobretot ha complicat la vida dels governants. La dels dictadors, perquè el poble se'ls rebel·la i s'organitza amb més facilitat i amb més suport internacional que mai. I la dels electes, perquè de sobte han descobert que hi ha tot un món més enllà dels despatxos, dels assessors, dels interessats que se'ls acosten amb objectius obscurs i dels opositors que els critiquen per sistema i als quals mai han escoltat. Així estan, doncs, els governants electes d'ara: amorrats a la pantalleta per intentar colar a la xarxa 140 caràcters amb una mica de gràcia, un exercici que, encara que el facin per delegació -han sorgit equips especialitzats a gestionar les xarxes socials dels polítics-, els obliga d'una manera o altra a acostar-se a la realitat més del que ho estaven. Per tant, per tot això, enhorabona i per molts anys. Però quan bufin les espelmes des de Califòrnia, el desig tenim dret a demanar-lo nosaltres. A canvi d'haver-los entregat la nostra vida, almenys ens han de concedir un desig. I des de Catalunya n'hem demanat un de concret, moltes vegades i molt ben demanat: que engeguin la versió en català, que no els costa res perquè ja se'ls ha entregat la traducció feta. És demanar gaire?