Publicitat
Publicitat

FOTOPERIODISTA REFERENT

Un documental explica la vida periodística d'Enrique Meneses

"Twitter ha superat Al-Qaida"

Una pinta metàl·lica despunta de la butxaca de la jaqueta, que reposa sobre el llit de l'hotel. Enrique Meneses, 81 anys, demana permís per col·locar-se la màscara que li subministra oxigen: heus aquí un home presumit i cortès, però que parla sense embuts ni aturador; les paraulotes salpebraran tota la conversa. Meneses visita Barcelona per presentar un documental sobre la seva vida. És un dels referents del periodisme espanyol des que, l'any 1957, va narrar la revolució cubana in situ . "Em van trucar de Paris Match dient-me que cobrís el que van creure que no passaria de revolucioneta", explica.

S'hi va quedar quatre mesos, però Fidel Castro va acabar declarant-lo persona non grata . "El Che em va fer saber que Fidel estava molt enfadat amb mi, fins al punt de voler-me fer afusellar. I tot per haver escrit que entre els revolucionaris hi havia comunistes, la qual cosa podia tallar l'ajut monetari dels Estats Units. Recony, si n'estava ple! El mateix Che, Raúl Castro, l'amo del diari La Calle ..." Setmanes abans, en canvi, Fidel Castro li havia promès que si es quedava a l'illa el faria ministre d'Informació. "I una merda, li vaig dir. No volem Fraga a Espanya i vols que jo faci la seva feina a Cuba?". Era el moment de buscar nous horitzons.

Per explicar Enrique Meneses cal tenir present la seva condició de nen de la guerra. I també la de fill de periodistes. Va néixer a la redacció de la revista Cosmópolis , a París, l'any 1929. Durant l'ocupació alemanya era un vailet d'onze anys que s'enduia els seus germans de cacera urbana: "Recollíem les burilles, les netejàvem i, amb cards secs, fèiem cigarretes que veníem a ma mare i als periodistes de la revista".

La necessitat com a estímul és la seva gran recepta a les noves generacions. "Jo els dic als joves: no us compreu un pis, que la cadena perpètua està prohibida. Sou uns merdes, que esteu enfonsant els peus com si fossin les arrels d'un om. Aneu amb els diners de l'entrada a Londres o a París, a conèixer l'idioma!" De fet, des de la fundació que du el seu nom reparteix unes beques perquè joves fotògrafs es puguin foguejar.

Malgrat la seva dependència de la màquina d'oxigen, cada dia a les 9 del matí Meneses seu davant del teclat per tuitejar i actualitzar el seu blog (o per vendre les seves fotos a la revista GQ a través del seu Flickr). És optimista sobre el futur de l'ofici. "El paper del periodisme es manté, són els instruments, que canvien. L'important és ser freelance i gaudir de llibertat per anar allà on vols. I no s'ha de tenir por de l'intrusisme, si no vol dir que no tens confiança en tu mateix".

Una de les seves passions és el Pròxim Orient, que coneix com el palmell de la mà. "Hi ha qui diu que després de les revolucions al món àrab vénen els talibans. Però que no fan servir el cervell? No he vist banderes americanes cremant, no he vist l'exèrcit disparant contra civils, he vist les dones en primera fila... Això m'ha omplert el cor d'alegria, perquè vol dir que Al-Qaida ja no serveix. Ara serveix Twitter. I Twitter ha superat Al-Qaida".

Meneses amb prou feines agafa la càmera, ja. L'últim gran conflicte que va cobrir va ser a Sarajevo. "Ja em faltava aire, així que havia de creuar l'avinguda dels franctiradors caminant, mentre tothom corria. Em renyaven i jo els deia que, a banda que no ho podia fer d'altra manera, els franctiradors sabien que disparar al tonto del poble no tenia mèrit. I jo era el tonto de Sarajevo".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT