Publicitat
Publicitat

Verbville, ciutat costanera

A la tarda tots els magazíns de ràdio feliços s'assemblen mentre els desgraciats ho són cadascun a la seva manera. És el que va venir a dir Tolstoi, a grans trets. Mentre La tribu de Catalunya Ràdio combina entreteniment i bon humor, Versió RAC1 embolcalla sovint l'entreteniment amb grans dosis de mal humor (allò que en alguns cercles es coneix com a antipatia saludable). És aquesta la distància existent entre una rossa vitalista i simpàtica (Tatiana Sisquella) i un individu dominat per l'escepticisme, el sarcasme i l'amargor (Toni Clapés). Les meves preferències pel segon són un dels punts que tracto sovint amb el meu psiquiatre.

A La tribu els dimecres radien una secció inquietant que reclama a xiscles de pel·lícula de terror de sèrie B la nostra atenció: Verbville , de David Balaguer, que "ens transporta a una ciutat on viuen tots els verbs del diccionari, de la A a la Z". Això de la ciutat dels verbs, així d'entrada, és més atractiu i sorprenent que l'eterna secció de dietètica, on sempre ens recomanen que mengem més fibra, un consell que, de tant sentir-lo, fa defecar. O la inefable secció de motor, o la de moda, o la de jardineria, que aboca els oients a aquest interrogant desesperat: "Em cal saber tant sobre la vida i els costums de les hortènsies?"

A mig camí entre el diccionari de sinònims i els contes de Calders, Verbville no és la ràdio habitual, tan servil amb l'actualitat periodística, sinó que ens fa tenir esperances de conèixer algun dia el poblet perdut dels adverbis, la urbanització il·legal de les preposicions i el geriàtric enjardinat dels pronoms febles, en estat terminal, que ens supliquen impotents l'eutanàsia activa.

La lletra amb sang entra, és cert. No hi ha res com unes bones fuetades per aprendre els verbs irregulars. Però no cal recórrer a la violència podent sentir Verbville .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT