Videocràcia: la dictadura de la televisió

Al Sense ficció (TV3) hem pogut veure el documental Videocracy, d'Erik Gandini. Un interessantíssim retrat de Berlusconi i la Itàlia que ell ha construït molt llaminer: allà n'han prohibit l'emissió. I es pot entendre que uns tentacles com els del Cavaliere n'hagin impedit la difusió perquè Videocracy fa caure la bena dels ulls i mostra amb exemples absolutament descarnats fins a quin punt els mètodes de Berlusconi han podrit Itàlia.

Berlusconi, que domina el 90% de la televisió del país, ha sabut usar el mitjà per fer-se amb les masses. El reportatge, amb una selecció d'imatges d'arxiu excel·lent, acaba mostrant a la perfecció quina és la tele que consumeix majoritàriament Itàlia, quin és el tracte (degradant) que dóna a la dona, quins valors imperen en la societat que vol i, sobretot, com ha atordit el poble amb una televisió baixa i humiliant.

És impactant veure els inicis de la televisió italiana: un plató-bar on una mestressa de casa amb una màscara es va traient roba a cada pregunta encertada, fins que la noia acaba fent balls patètics entre el públic assistent.

Videocracy demostra com Berlusconi ha aconseguit deixar la seva empremta permanent a la televisió encara que ell no hi sigui present. La seva aura i els valors que ell desprèn mitjançant pits i culs són constantment en pantalla en una Itàlia on el 80% de la població té la televisió com a principal font d'informació. Política i espectacle s'entrellacen d'una manera vigorosa. El documental té accés a testimonis de l'entorn de Berlusconi que deixen en xoc l'espectador.

Dilluns l'economista Loretta Napoleoni deia a l'Àgora de TV3 que a Itàlia ja no hi havia democràcia. Un poderós personatge de la faràndula italiana amb antecedents delictius diu a Videocracy : "L'únic avantatge de la política és que pots saltar-te la llei quan vulguis. Itàlia és un país podrit". Quan els dos extrems estan tan d'acord, veus que el veredicte és ajustat.