15 anys de confinaments televisats

BarcelonaAquesta setmana ha fet 15 anys que Telecinco va obrir el gran ull de Gran Hermano : s’inaugurava així un nou gènere televisiu a Espanya, el reality, que es venia com a format revolucionari, allunyat de l’excessiva fabricació i artificiositat de la resta de productes televisius. Aquí es tractava d’observar la vida quotidiana de persones (relativament) corrents reduïdes a rates de laboratori catòdic en nom d’un -discutible i discutit- experiment sociològic.

Era el 23 d’abril del 2000 quan Telecinco estrenava aquesta producció de Zeppelin TV. Va ser un èxit instantani: l’emissió inicial va registrar una bona audiència, del 36,5%, que va anar creixent fins a l’astronòmic 70,8% obtingut amb la final, una dada reservada només a les grans finals de futbol. El programa ha anat perdent suport al llarg dels anys. Així, l’edició número 15 es va quedar en un 21,4% de mitjana, tot i que cal tenir en compte que, en aquesta dècada i mitja, els shares s’han empetitit per a tothom, per l’aparició de nous canals.

En el moment de néixer Gran Hermano, la premissa de confinar uns concursants durant mesos i observar-los les 24 hores amb les càmeres tenia alguna cosa de trencadora i pertorbadora. L’homenatge a l’obra 1984, de George Orwell, feia evidents les ganes de provocar. Per legitimar el format, Telecinco va recórrer a una professional prestigiada com era Mercedes Milá, habitual conductora de programes informatius i d’entrevistes com De jueves a jueves, a TVE, i Queremos saber, d’Antena 3. “És un d’aquells escassos presentadors que tenen la capacitat d’elevar un format”, reconeix Baldomero Toscano, director de producció de programes de Mediaset Espanya.

L’èxit de les primeres edicions va provocar un moviment a Telecinco que ha quedat com un dels seus trets característics: la cadena va integrar els participants del seu concurs estrella en tants programes i tertúlies de la graella com va poder. Naixia, a més, un nou homo televisibus : l’exconcursant de Gran Hermano. Els membres del programa passen a formar part del centre d’atenció mediàtic a base d’aparèixer repetidament en totes les franges. El muntatge també és un factor clau: al concursant Jorge Berrocal, de la primera edició, encara el persegueix haver pronunciat la famosa frase: “ ¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza? ”

El xou ha deixat de ser un simple concurs televisiu per convertir-se en una fàbrica de famosos a granel. “Fins aleshores, per aconseguir fama a la vida es requeria un mèrit, ja fos esportiu, artístic o intel·lectual. Ara n’hi ha prou apareixent en un xou televisiu”, es lamenta Alejandro Navas, professor de sociologia a la Universitat de Navarra. “És trist que Espanya sigui un dels països amb més longevitat del programa, però el que és realment alarmant és que cada any es generin unes cues enormes de candidats que desitgen saltar a la fama d’aquesta manera”, conclou.

“El format ha aportat a la cadena una enorme capacitat de generar personatges d’interès que han sobrepassat el mateix programa i que s’han convertit, d’alguna manera, en protagonistes de la televisió”, justifica Toscano. Arran d’aquest fenomen, el xou va desembocar en Gran Hermano VIP. Així, Telecinco reutilitza les cares més populars de la casa -ja convertides en celebrities - per crear un nou espectacle. Tot i això, l’espai resultant no atreu especialment nous perfils d’espectadors, ja que els espectadors de la resta de canals no els tenen tan presents.

Una altra derivada laboral peculiar dels exconcursants és la que, sobretot els últims anys, els ha enviat de la casa de confinament a la portada de la revista Interviú. L’any passat, la publicació va publicar El álbum de GH, un recopilatori dels nus que havien protagonitzat els participants del reality fins aleshores. En total, 72 portades en què havien aparegut 61 concursants (hi ha repetidors). Aquest any, cal sumar-ne tres més a la llista.

Una de les crítiques més recurrents que recauen sobre els realities és la de manipular els concursants per posar-los en situacions límit. També es discuteix el càsting: tot i que a la primera edició es va presentar els concursants com a persones sense cap característica especial, a mesura que s’anaven sumant edicions es feia més evident que la selecció buscava combinacions explosives i personalitats impulsives. Però també hi ha certes dosis de mitologia. Verònica Pareja -que ha treballat en diversos realities de confinament, com ara Operación Triunfo, Hotel Glam i La granja de los famosos - explica sobre la seva experiència: “Mai es manipulava el comportament dels participants. A partir de la seva convivència diària sorgien situacions de conflicte que no podies preveure. A més, alguns d’ells canviaven la seva actitud de manera calculada un cop dins del programa per guanyar-se el públic”, afegeix.

En contraposició a això, Navas opina que, “tot i anomenar-se telerealitat, el terme és mentider”. “He tingut a les meves mans el contracte que firmen els concursants de la versió alemanya i m’imagino que no es deu allunyar gaire del que s’atorga aquí als participants. Està tot controlat i detallat, el que es dirà a dins de la casa però també tot el que passarà fora”, comenta aquest professor, que es va documentar sobre el tema per escriure un assaig quan el programa va complir el desè aniversari.

Mentrestant, Telecinco prepara la setzena edició, que s’estrenarà a finals d’aquest 2015 i engreixarà així les estadístiques. De moment, en aquests quinze anys han entrat dins la casa 250 concursants, amb majoria de participants procedents d’Andalusia (54), seguida de Madrid (48) i Catalunya (33).

Més de 70 països amb ‘Gran Hermano’

“Un format amb un recorregut tan llarg i exitós no manté el lideratge sense adaptar-se a l’evolució del llenguatge televisiu”, explica Baldomero Toscano, de Telecinco. Gran Hermano s’ha emès en més de 70 països arreu del món. Espanya és un dels que n’han emès més edicions, juntament amb els Estats Units i el Regne Unit. A més, en aquest últim país és on més ha triomfat la versió amb famosos, que ja acumula 15 temporades i preveu arribar a les 22 (se’n celebren dues per any des del 2012). En canvi, la televisió suïssa només en va emetre dues edicions, fa 14 anys.