El cinisme sonor del Boss
Sospito que el concert de dissabte passat al Camp Nou és un dels millors que he vist de Bruce Springsteen a Barcelona des que fa 35 anys va venir a l’antic Palau d’Esports a presentar The river. Si no en tinc la certesa és perquè aquesta vegada no vaig poder gaudir de la música, amagada en un núvol confús de soroll sense cap matís en el qual era impossible entendre les lletres ni distingir les guitarres dels nanets Lofgren i Van Zandt o el piano del professor Bittan més enllà d’uns solos esquerdats. Al Camp Nou vam patir un cas extrem de la plaga actual de mala sonorització amb caixes acústiques compactes i àudio hiperprocessat: es prima el volum sonor per sobre de la claredat, especialment en estadis descoberts que haurien de ser més senzills tècnicament que els pavellons tancats. És molt significatiu que a les grans gires cada vegada hi hagi menys camions per transportar els equips de so i més per als elements de luminotècnia i escenografia -aquelles pantalles gegants!-. Amb excepcions comptades, l’única manera d’apreciar la música és posar-te taps a les orelles.
Ja fa anys que les estrelles del rock ens castiguen pel pecat de la pirateria, posant les entrades dels concerts a uns preus prohibitius que compensen la pèrdua d’ingressos per la venda de discos. Els seguidors més fidels fins i tot tolerem que ens maltractin amb un sistema delirant de venda per internet. Però en aquesta gira, Springsteen ha assolit el cim de la perversitat: pocs dies després de cada concert en posa a la venda l’enregistrament íntegre, que no presenta els problemes de sonorització perquè procedeix directament de la taula de mescles. I nosaltres tornarem a picar, ara pagant per escoltar correctament a casa la mateixa actuació que no ens van deixar sentir en directe. Jo ja estic pensant si descarregaré la versió bàsica en MP3 (10 dòlars), la FLAC sense compressió (13 dòlars), la d’alta definició (20 dòlars) o em faré enviar 3 CD (23 dòlars). Tot sigui pel Boss.
