Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

La colla de les polseres

"En un hospital hi pots trobar malalts... però també hi pots trobar una bona raó per viure". Aquesta frase del primer episodi de Polseres vermelles de TV3 és, en certa manera, l'essència de la sèrie. Més enllà del drama personal que porta a cadascú a l'hospital, la polsera vermella que et posen quan t'ingressen és també el motor per viure històries optimistes al marge de la malaltia.

Amb el guió d'Albert Espinosa, i amb referents evidents de la pel·lícula Cuarta planta , hi ha la garantia d'un equilibri coherent entre la crua realitat i la imprescindible necessitat de ficció perquè la sèrie funcioni. Té escenes una mica naïf, però a vegades potser cal aquesta pàtina d'ingenuïtat per fer que el producte enganxi l'espectador.

Cal agrair, sobretot, un càsting que aposta per nous actors joves i no els de sempre; s'ha de destacar la interpretació d'Àlex Monner, que fa de Lleó, el líder dels Polseres Vermelles. En termes generals (i sorprenentment) els actors més joves tenen un nivell d'interpretació amb molta més autenticitat que els veterans.

És un encert la proposta de fer engegar la sèrie a partir de formar una colla: el líder, el guapo, el llest, l'imprescindible, el segon líder que podria ser el líder si no hi hagués el líder i la noia. Anar trobant cada peça del trencaclosques i conèixer la seva història permet arrencar la sèrie amb coherència i crear unes expectatives a l'audiència. L'opció que el narrador sigui el nano en coma que no participa activament de la trama és una bona solució que facilita (i molt) l'explicació de la història. Per això és l'imprescindible del grup.

La tendresa i la sensibilitat a l'hora de tractar la malaltia són evidents, però s'agraeix la franquesa amb què els mateixos personatges aborden el propi dolor. Si les polseres vermelles es confirmen per als personatges com una bona opció per viure, també serà una bona opció per veure-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT