Publicitat
Publicitat

Un moment... trinca

Per primer cop, tantes coses

Em va semblar extraordinari que La Trinca dediqués una cançó a Josep Tarradellas, el primer honorable, sense anomenar-lo de manera explícita en cap vers, sinó utilitzant únicament paraules que rimaven amb l'honor i el cognom: Inefable Tombarelles, Jubilable Meravelles… Era l'any 1979 i Espanya, Catalunya i jo despertàvem a l'uníson a la consciència política.

Aquells dies m'emborratxava d'informació sobre partits, ideologies, dirigents, eslògans i lleis d'Hondt i La Trinca posava el contrapunt irònic que ajudava a recol·locar cada cosa al seu lloc. Per exemple, evitant que, en la meva ingenuïtat juvenil i inexperta alhora, mitifiqués massa el president de la Generalitat retornat de l'exili.

Els discos de La Trinca d'aquells últims anys 70 i primers 80 eren un complet catàleg de sàtira política. Recordo una cançó dedicada a la UCD, aquelles sigles que als menors de 35 anys els sonen a port de connexió d'un ordinador. També n'hi havia que ens parlaven de l'autonomia encara no recobrada i de la Constitució, amb la distància i el sentit de l'humor necessaris en un moment en què, no ho oblidem, fins i tot Gregorio Peces-Barba podia mostrar pedigrí de progressista perquè un dia havia fet veure a la ponència de la carta magna que qüestionava la monarquia.

Encara recordo senceres lletres de moltes d'aquelles cançons: La faixa, Un gran dia, En Manel (humor religiós!) o aquella que es deia Per primer cop i jugava amb el doble sentit de la pèrdua de la virginitat i les primeres eleccions democràtiques: "...serà cosa de ficar-la a l'orifici..." Potser avui ens semblarà ingenu, però us prometo que llavors sonava trencador.

Eren uns temps en què moltes coses les anàvem fent per primer cop. I La Trinca ens hi acompanyava per treure una mica de trascendència a tot. Reprenia la tradició catalaníssima de l'humor sexual -amb el punt just de grolleria- i el barrejava amb la sàtira política com ningú ho havia fet al país des de feia temps. I amb música, que entra millor.

No hi havia festa popular ni reunió més o menys multitudinària d'amics en què no sonés alguna cançó de La Trinca. Els kumbaiàs les entonaven en els focs de camp, i els més progres alternaven "el riu Llobregat és amarronat" amb "El pueblo unido jamás será vencido". Fins i tot les tietes de la família se sabien allò de "no ve d'un pam, si està fresca i eixerida", tot i que feien veure que les escandalitzava.

Recuperar ara aquella discografia els pot semblar a alguns un treball arqueològic. Jo no ho crec. Les cançons de La Trinca ens ajuden a entendre que moltes de les coses que ens passen avui i que ja es podien veure a venir ara fa trenta anys. Ells ho explicaven, i nosaltres ho repetíem cantant i rient. Ara, ja se sap, era humor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT