I, després dels nazis, la policia moral de l'Iran
BarcelonaSegur que les han vistes: hordes de persones corrent pels carrers brandant l’inconfusible llom vermell del Diccionari Fabra, prestos a amonestar –per la sempre convincent via de la bastonada– tot aquell qui gosi proferir una paraula d’espanyol en aquesta catalana terra. Són les brigades lingüístiques i, finalment, El Español de Pedrojota les ha tret de la clandestinitat. Així ho explicaven en un article al qual només li faltava que fes sonar de fons la banda sonora de 'La llista de Schindler' i que duia el títol: “La brigada del català que neteja, denuncia, reprèn i atemoritza”.
Però cal reconèixer que l’article té un mèrit: ha trobat una comparació nova per als catalans. Res de nazis, jihadistes o etarres, que això és molt de la temporada passada. Per a El Español, els qui reclamen poder viure en la seva llengua són “com la policia de la moral iraniana”. Alerta, que referencien un cos oficial de 7.000 agents de policia famós per arrestar dones que no vesteixen amb el que ells entenen com a 'decència suficient' i això ho comparen amb algú fent un tuit solidaritzant-se amb Quimi Portet. La peça denuncia un presumpte clima de delacions i ho fa per la via de publicar perfils de persones concretes: aquest és el nivell de coherència.
L’article acaba de quedar en evidència quan assegura que totes aquestes accions ultrarepressives d’aroma iranià –i que tothom que hagi intentat demanar un cafè amb gel al centre de Barcelona sabrà de la seva altíssima efectivitat– van encaminades a un objectiu: “L’ús de l’idioma per diferenciar-se com a nació”. Ja som al cap del carrer: el que es vol és difondre la idea que parlem en català, fonamentalment, per tocar els nassos. Podent parlar l’espanyol dels tres-cents milions, quina necessitat hi ha d’entestar-nos amb la llengua vernacla, més enllà del folklore?
