El dilema de marxar de Twitter
Diumenge Xavier Bosch lamentava a El suplement de Catalunya Ràdio haver-se enganxat a Twitter. Ahir Fernando Trias de Bes anunciava a la contraportada de l’ARA que deixa de piular. El president Puigdemont, el tuitaire més veterà de l’actual Parlament, va recomanar a Inés Arrimadas durant la sessió d’investidura que “aixequés el cap de Twitter”. En els últims mesos, diversos usuaris influents de la xarxa social s’han acomiadat dels seguidors, uns escaldats per la crueltat del tracte rebut i d’altres senzillament per recuperar el temps que hi dedicaven. Jo també m’ho estic pensant. No tancaré el meu perfil perquè s’ha convertit en una eina informativa molt útil per a la meva feina, però em disposo a fer-ne un ús més passiu. Fa uns anys, Ariadna Oltra em va dir que a Twitter no es pot fer periodisme. Jo segueixo creient que sí, però he arribat a la conclusió que no és possible fer-lo de manera sostenible: els que no som prou enginyosos per escriure tuits humorístics que es propaguen massivament només podem esforçar-nos a aportar informació d’interès -ho veus per la quantitat de cors que reps-, però l’esforç que cal per fer-ho no es veu en absolut compensat amb una difusió suficient de la teva feina, difusió de la qual depens quan no formes part de la plantilla d’un mitjà.
Per altra banda, no són només alguns tuitaires els qui es qüestionen la utilitat de Twitter. Els accionistes de l’empresa s’estan posant nerviosos per la frenada del creixement d’usuaris i la dificultat per obtenir ingressos. En tres dies han marxat cinc dels directius principals: els vicepresidents d’enginyeria, mitjans globals, producte -el tercer en dos anys- i recursos humans, i el director del servei Vine de microvídeos. Què volen que els digui: si Twitter ja no satisfà molts dels seus usuaris més ben disposats, ni els responsables del producte ni els inversors, què en podem esperar si no és una transformació en alguna cosa del tot diferent, probablement molt semblant a l’odiat Facebook?
