La sala era fosca, com la seva camisa, i com que encara es podia fumar, la gent xuclava les cigarretes distretament mentre bevia glopets dels gots llargs i prims. Semblava que volguessin retre un homenatge a l'homenot que estava a punt d'aparèixer a l'escenari de Luz de Gas. Fins i tot recordo algú que portava unes ulleres massa semblants a les seves i vaig pensar que potser n'estàvem fent un gra massa.
Jo seia amb una coca-cola a les mans, estossegant pel fum aliè i amb unes ulleres fins als genolls conseqüència de les hores que havia passat estudiant un examen escolar de física, amb resultats nefastos, per cert. Estava més desubicada que entusiasmada, era la meva primera vegada en un local d'adults, en un espectacle d'adults i envoltada d'adults, i jo encara no era adulta.
De sobte, apareix l'homenot, fosc, taciturn, pelut, calmat. S'asseu al tamboret, encén una cigarreta i fa un glop al vas de tub. La gent calla i algú ja riu. Ens mira i comença a explicar un acudit.
I just abans que arribi el final, al meu cap sonen les paraules que fan de desenllaç. I ric a destemps, quan ningú més ho fa.
I penso que potser ser adult és això: saber com acaben els acudits de l'Eugenio i que et continuïn fent gràcia.
