Qui va frustrar la 'Intereconomía' independentista?

BarcelonaUna Intereconomía independentista. Així definia el seu impulsor la que havia de ser la tercera televisió catalana -després de TV3 i 8TV- amb cobertura a tot el país. A l’empresari Nicola Pedrazzoli només li calia recitar aquest eficaç lema de tres paraules perquè el seu interlocutor entengués a l’acte quin tipus de canal portava entre mans. Era la primavera del 2012 i tot semblava que estava a punt: el Grupo Godó ja havia firmat l’acord mitjançant el qual cedia -a canvi de quinze milions d’euros en deu anys, segons va explicar aleshores Pedrazzoli- una de les seves freqüències d’àmbit nacional. Però aquella televisió no es va materialitzar mai: va estroncar-se quan el Grupo Godó es va fer enrere, sense explicar a l’empresari o a l’opinió pública per què renunciaven a una operació que els resultava ben lucrativa.

L’ARA ha tingut accés a una documentació que permet il·luminar el tortuós camí que va seguir aquest projecte televisiu frustrat fins a encallar en via morta. Es tracta del sumari judicial d’una de les peces del cas Mercuri, que ha resultat en la investigació judicial del socialista Jaume Collboni per tràfic d’influències. La documentació inclou la transcripció d’unes converses telefòniques reveladores -ordenades pel jutge- de l’exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos, que permeten comprovar què passa entre bastidors en la política quan està en joc la concessió d’una llicència audiovisual.

L’acord amb Godó feia mesos que estava lligat, i l’únic que faltava era la llum verda del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). La primera sol·licitud arriba a l’organisme regulador el 22 de juliol del 2011. La firma Albert Rubio, en representació d’Emissions Digitals de Catalunya -la filial televisiva de Godó- i demana poder arrendar el quart dels seus canals. En aquell moment el CAC està presidit per Ramon Font, que havia sigut secretari de Comunicació amb el tripartit. Pedrazzoli sap que, per obtenir el plàcet a l’operació, necessita el vot favorable dels consellers proposats pel PSC. I és per això que demana la intercessió de Bustos.

Els nervis són evidents i, en una conversa gravada per la policia, Bustos li assegura que només necessita 24 hores per solucionar l’assumpte. “Parlaré fins i tot amb en Pere [Navarro]. Vaig a sac, d’acord?” L’alcalde de Sabadell, en una altra trucada, arriba a dir que ha llançat un ultimàtum: ell dimitirà si l’operació no tira endavant. Bustos explica també que s’ha enfrontat amb Jaume Collboni per aquesta qüestió i que aquest li havia confirmat que el tema estava resolt. “Ha intervenido tó dios ”, diu Bustos en un dels missatges interceptats.

Al davant hi té un Pedrazzoli que pressiona com pot i parla fins i tot de declarar “la guerra” al PSC. L’empresari, que té un cert poder mediàtic a la ciutat -Canal Català té a Sabadell la seva plaça més forta-, l’amenaça: “A partir d’ara es farà la guerra. T’ho dic perquè a qui primer faré la guerra serà al partit socialista. Aniré a totes”.

Nou mesos tramitant

El desbloqueig arriba el 21 de març de l’any següent, després de nou mesos de tramitació: un temps inusualment llarg que evidencia el poc consens polític que hi havia a l’entorn d’aquesta sol·licitud. Just el dia abans de rebre la llum verda, Bustos es vanta d’haver aconseguit fer valer la seva influència. Així consta en una altra conversa punxada pels Mossos:

Bustos: Has d’entendre una cosa, Nicola. Tu i jo som amics, d’acord? Sí?

Pedrazzoli: Sí, sí.

B.: Et demano, per Déu!, que no m’utilitzis ni em traeixis en aquest tema, que és molt delicat.

P.: No et preocupis, no et preocupis.

B.: Eh? T’ho demano, perquè si no... jo tindré problemes. Però s’ha acabat, és a dir...

P.: D’acord, no et preocupis.

B.: Perquè jo he parlat amb ella. Ella votarà que sí, però no es pot dir.

P.: D’acord.

B.: Allà hi ha un embolic... entre ells, i ella està molt cabrejada... Ella i dues més, eh?, molt cabrejada perquè se senten menystingudes i utilitzades i que els volen fer combregar amb rodes de molí. Combregarà amb rodes de molí i votarà que sí perquè així l’hi he demanat jo i perquè és amiga meva i em deu l’amistat, res més. D’acord?

P.: D’acord.

Qui és, “ella”? La dona a qui es refereix Bustos, i de qui assegura que canvia el vot perquè l’ha pressionada, és, segons la investigació judicial, la consellera del CAC Carme Figueras, nomenada a proposta del PSC. El seu nom apareix en una conversa telefònica interceptada el 14 de març i que mostra l’enuig de Pedrazzoli per la manera com el seu projecte està empantanegat des de fa mesos al CAC, a la recerca dels vots que falten. L’empresari italià torna a retreure a Bustos la falta de suport del seu partit per aconseguir l’autorització. “Són els socialistes els que ho estan bloquejant”, li diu. Pedrazzoli explica que, des del CAC, l’han avisat que “si la Carme Figueras no canvia d’opinió i no vota, això no passa”. Bustos li assegura aleshores que la consellera del CAC és “amiga” seva, i que s’hi posarà en contacte: “Bé, jo parlaré amb la Carme Figueras, d’acord?” Una setmana després, s’aprova finalment l’operació.

Contactada per l’ARA, Figueras nega el relat que Bustos fa a Pedrazzoli. “Jo només vaig rebre una sola trucada de Bustos, sobre l’afer. La llei demanava que un canvi d’orientació de la llicència es justifiqués d’acord amb una millora de l’interès general, i jo reclamava que això s’argumentés bé. Li vaig explicar que jo no m’oposava al projecte, sinó que només demanava que es fes amb una sèrie de condicions”, narra, en referència als onze requisits que es van imposar com a condicions a l’operació. Una de les exigències, per exemple, era que Canal Català renunciés al tarot, els concursos telefònics i similars que omplien la seva graella nocturna. “A mi ningú m’ha donat mai instruccions sobre el tema. Ni Collboni, ni Bustos, ni ningú”, assegura Figueras. La consellera del CAC va declarar, en qualitat de testimoni, en la vista judicial sobre el cas que es va celebrar l’estiu del 2015.

Mort sobtada del projecte

El CAC acaba aprovant l’expedient, però no tots els consellers hi estan d’acord. Resulta revelador examinar el vot particular contrari que emet Dolors Comas, proposada per Iniciativa. Comas critica que el Grupo Godó exploti només un dels quatre canals que té concedits i cobri per l’arrendament dels tres restants, cosa que, a parer seu, “és discutible si aquesta situació és coherent amb la legislació vigent”. Això la fa concloure que l’operació “s’emmarca en una estratègia d’explotació empresarial d’Emissions Digitals de Catalunya purament especulativa, que respon a interessos particulars i que difícilment pot justificar-se per l’interès general”. A més, com que Canal Català ja és adjudicatària de diverses televisions locals, tem que Pedrazzoli, un cop obtingut el seu canal nacional, desmantelli la seva xarxa d’emissores de proximitat.

Aquestes preocupacions a mitjà termini topen amb la immediatesa d’un gir de guió inesperat. Només sis dies després d’haver aconseguit l’operació, Emissions Digitals de Catalunya demana que es desestimi l’acord que havia costat vuit mesos de negociacions i tràmits. L’ARA va entrevistar Pedrazzoli aquell mes de juny. Preguntat sobre per què la filial del Grupo Godó cancel·la sobtadament la petició, l’empresari respon: “Doncs encara no ho sé. […] Vam pactar que no fos una cadena generalista. Que fos de debat econòmic, polític i social, però que no tingués ni pel·lícules, ni sèries, ni concursos, ni programes com Arucitys ”.

L’italià no va revelar, però, que havia tingut notícies de qui havia de ser soci seu a través de Bustos, quan li va relatar un dinar que havia mantingut amb José Antich, aleshores director de La Vanguardia. La conversa va ser enregistrada pels Mossos i inclou aquest fragment:

Pedrazzoli: Explica-m’ho, què t’ha dit?

Bustos: Bé, m’ha dit exactament la veritat.

P.: I quina és?

B.: No t’han donat això perquè ets un independentista. I el comte de Godó...

P.: Ah, sí?

B.: I el comte de Godó no ho pensava permetre.

Amb aquest diàleg Bustos explicava per telèfon a Pedrazzoli per què el Grupo Godó havia decidit no llogar-li la freqüència que li calia per al projecte de televisió que volia posar en marxa. Bustos el truca el 7de juny del 2012, a les cinc de la tarda tocades, poques hores després d’haver dinat amb Antich.

Bustos: Jo l’hi he dit textualment: “Home, jo sé que els meus del CAC no s’han portat bé”. I diu: “No, els teus no... el que han de fer no sé si és teu o no és teu”. Dic: “No em fotis”. Diu: “Sí, sí, nosaltres no permetrem una televisió independentista a Catalunya, no ho pensem permetre. Ens van dir que això es convertiria en una Intereconomía independentista a Catalunya i això el Grupo Godó no ho permetrà”.

Pedrazzoli: I per què han firmat un contracte?

Clients i alhora competidors

La ideologia, tanmateix, podria ser tan sols un pretext esgrimit per Godó per anul·lar a última hora un acord que aparentment mai van tenir la pretensió de rubricar. Això ho suggereix una trucada de Pedrazzoli a Bustos el 17 d’abril d’aquell any, i que apareix al foli número 9.469 del sumari, en què l’italià li explica la conversa que ha mantingut amb Xavier Guitart, també de l’òrbita socialista i exconseller del CAC. “Segons ell -diu Pedrazzoli-, en una determinada conversa es va assabentar que La Caixa va dir: «Ni parlar-ne! Això no ho podeu tirar endavant perquè aquests són la vostra competència»”.

L’informe dels Mossos no entra a valorar l’autenticitat de l’afirmació de Guitart. El PSC, de fet, intenta capejar la crisi desfermada intentant convèncer Pedrazzoli que no és per ells que el tema ha descarrilat.

En tot cas, la tesi de la intervenció de La Caixa fent desistir Godó també la defensa, en una conversa punxada pels Mossos -foli 9.466 del sumari-, Daniel Fernández González, diputat socialista que va haver de dimitir precisament per l’operació Mercuri. “És una trucada de La Caixa al comte de Godó, d’acord? Que li diu que ni pensar-ho. Que ells no finançaran una operació diguem-ne d’aquest estil”.

De la que havia de ser la Intereconomía catalana ja no se’n va parlar més. Qui la va matar, finalment? La documentació obtinguda per aquest diari suggereix que -com aquell cadàver de l’Assassinat a l’Orient Express, d’Agatha Christie- gairebé tothom tenia algun motiu per desitjar que el projecte no prosperés i clavar-li una estocada. Sigui com sigui, aquells mesos intensos de trucades han abocat els Mossos a concloure que les gestions de Bustos en l’afer anaven “encaminades a un canvi de posicionament dels representants del PSC al CAC” i podrien ser “constitutives d’un delicte de tràfic d’influències”. El 27 de novembre del 2015 el jutge va citar Collboni a declarar, en qualitat d’investigat (el que anteriorment es deia imputat ), el mateix estat processal en què estan Bustos i Pedrazzoli. L’informe de la policia no valora si les pressions realment van acabar influint en cap vot, però evidencia que l’operació -que depenia d’una resolució, en teoria, només tècnica- va estar en algun moment sobre les taules de Jaume Collboni, Pere Navarro, Daniel Fernández i el mateix Manuel Bustos.

(Epíleg. Les preocupacions de Comas eren fonamentades, al capdavall, tal com ha acabat demostrant el temps. El Grupo Godó fa més negoci rellogant espai radioelèctric -al Barça i a TV3- que amb 8TV i RAC105TV, els dos canals que explota directament. I Canal Català ha desaparegut com a marca i ha acabat llogant les seves freqüències, en aquest cas a El Punt Avui TV, perquè hi facin una televisió nacional, tant o més independentista que la que pretenia fer Pedrazzoli. Una de les últimes actuacions del CAC, precisament, ha sigut incoar un expedient a El Punt Avui TV, ja que considera que no està emetent prou continguts de proximitat tal com marquen els compromisos vinculats a aquestes llicències. Pedrazzoli, per la seva banda, continua litigant contra el CAC, sense èxit.)