La gran coalició és ja la súper gran coalició

BarcelonaPedro Sánchez ha anunciat que no pactarà mai amb el PP, la qual cosa ha irritat la premsa de Madrid –tant la de dretes com la de més de dretes–, que s’inclina per un pacte entre socialistes i populars com a opció més desitjable, entre allò plausible. 'El Mundo', per exemple, titula l’editorial “Espanya necessita un pacte”. La seva columnista Victoria Prego rebla: “No és el moment de repetir vetos”. Esclar que, si després del 26-J Podem forma part d’una equació de govern, aleshores sí que serà moment de repetir vetos i Espanya ja no necessitarà tant un pacte. També l’'Abc' empeny des de la portada: “El PP creu que el pacte Podem-IU facilita la gran coalició”. I 'El País' obre amb “Rajoy i Rivera recriminen Sánchez pel veto a pactar amb el PP”. El diari no en fa editorial, però dóna columna a l’economista Josep Maria Colomer, que diu: “La súper gran coalició era [...] una gran oportunitat per adoptar el model típicament europeu de presa de decisions i abordar amb consens i visió de futur els temes pendents”. El nom no fa la cosa, diuen, però els proclius a una entesa PP, PSOE, C’s –és a dir: el que sigui, menys 'el coletas'– repeteixen això de “gran”, a veure si li aporta pàtina de prestigi. I ara, ja, “supergran”. Si aquesta denominació no qualla, sempre es podrà provar amb la “megacoalició”, la “txatxicoalició” o la “übercoalició”, tot i que aquesta pot fer pensar en el consum col·laboratiu i no té l'aire de fer forat entre el sector 'pijo'. (Per ser justos, cal consignar que, a l’interior, 'El País' recorda que “Rajoy i Rivera mantenen els seus vetos, tot i que en portada li tiren també els 'barons' territorials en cara a Sánchez).

Haurien de parlar els mestres del gai saber demoscòpic, però el meu finíssim instint em diu que ni el votant socialista vol el PP ni viceversa. La política de laboratori haurà de forçar molt el seu braç mediàtic.