La inofensiva però molesta vaga de firmes (i 2)

BarcelonaParlava aquí fa un parell de dies de les vagues de firmes, coincidint amb la tempesta laboral que travessa l’editora d’'El Mundo', 'Marca' i 'Expansión', amb un ERO plantejat de més de 220 treballadors. I jo els volia explicar un cas que em va fascinar: el del periodista Tony DePaul, que es va passar més de tres anys sense firmar les seves notícies –amb una única excepció, que deixo per al final–. Aquest reporter del 'Providence Journal' va suspendre la seva signatura l’any 2000 com a protesta per treballar sense contracte. Els seus textos anònims eren, en paraules seves, “un recordatori al sindicat que aquest era un tema a tenir en compte”. Hi ha un debat a la professió sobre la utilitat de les vagues de firmes. El fet que el pobre DePaul s’hi passés més de 1.000 dies com a periodista anònim, fa pensar que efectivament les empreses les poden suportar prou bé. Ara bé, fins i tot encara que el lector no sàpiga que l’absència de noms obeeix a una protesta laboral, el diari es fa estrany a la vista, quan tots els crèdits són “Redacció”. L’estratègia va funcionar al 'Washington Post' i a Associated Press. La direcció d’'El País' es va encendre d'indignació quan els reporters la van aplicar el 2012. El 'Washington Post', per cert, va deixar de publicar articles d’opinió aquells dies, perquè considerava que no tenia sentit oferir columnes sense poder dir a qui pertanyien i qui defensava aquella posició.

I acabo amb l’excepció que els deia. Tony DePaul va voler firmar l’obituari d’un treballador municipal de la ciutat de Warwick. Sabia que la família guardaria l’article i no volia que semblés una nota impersonal. L’endemà, però, aquest gentleman de l’ofici es convertia de nou en el periodista invisible.