Les males companyies no porten alegries
El que hauria anat bé en l' Imprescindibles de La 2 sobre Pla és que haguessin traçat una guia de lectura, pràctica i a l'abast, per endinsar-se en l'obra d'aquest autor que tants lectors ignoren, eviten, consideren sense gaire interès, els ensopeix, els cansa o els fastigueja. En aquests moments veig com una dalla s'aixeca damunt del meu cap, disposada a segar-me la nou del coll d'un tall sec només perquè, inconscient de mi, he gosat anotar una obvietat. I és que, en literatura, els èxtasis místics surten més a compte. Fonamental, esplèndid, imprescindible (no és casual que fos el títol de l'espai), aquesta és l'adjectivació usual a l'hora d'encensar un escriptor, sempre es defuig l'experiència lectora concreta de cadascú, que de vegades no coincideix amb els criteris establerts. Al costat de pensar per un mateix, cal reivindicar llegir per un mateix. Una altra cosa és que el lector volgués ingressar en un club de fans. N'hi ha que donen banderins i escarapel·les.
Per commemorar el 30è aniversari de la mort de Pla, a Imprescindibles hi va intervenir, breu, José María Aznar, amb el pretext que Pla i Manuel Aznar, director de La Vanguardia i avi seu, van compartir tasques de periodisme i una amistat estreta. A mi, que les riotes eternes al voltant d'Aznar em semblen, senzillament, carnassa de Facebook de baixa estofa -una redundància triple-, l'aparició d'Aznar m'hi va sobrar per la raó que el conservadorisme de Pla, obsessiu, espantat, amarg i paralitzant, s' empeltava d'uns ressons actuals indesitjats, aliens a l'escriptor. No en va Enric Vila, en el seu apassionant El meu he roi Josep Pla (Acontravent), va netejar el nom de Pla dels seus aduladors més vils i repugnants, els que el van investir com a por taveu, guia i adalil màxim del seny català -m'estic marejant- i de l'entesa fraternal, l'encaix, l'acoblament i la posició genupectoral -la dels tactes rectals- amb Espa nya.
